Publicitat
Publicitat

Castellers i temptació mercantil

El dia 15 de novembre la Unesco va inscriure els castells a la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Els castells consoliden així una carrera meteòrica que els ha portat, en poques dècades, de ser una activitat d'àmbit local i comarcal a ser inclosos en el catàleg dels tresors culturals de la humanitat. Una nominació que coincideix amb un gran moment de l'activitat castellera: pel nombre i potencial de les colles, pel nivell dels castells assolits, per la creixent presència mediàtica -singularment televisiva-, per la presència internacional i, sobretot, per l'atractiu dels castells entre els joves, que s'està reflectint en una presència creixent d'aquesta franja d'edat a la majoria de les colles. Tot plegat dibuixa un futur molt esperançador.

A més, els catalans han demostrat que estan orgullosos dels castells. Se sabia per les enquestes que nou de cada deu els consideraven positius o molt positius, però la repercussió que ha tingut la nominació de la Unesco ho ha confirmat plenament. El país veu els castells com un símbol del que voldria arribar a ser i això constitueix una motivació i responsabilitat suplementària per a tot el món dels castells.

Però que les paraules no ens confonguin. És cert que els castells han esdevingut més populars que mai i que la Unesco els ha distingit, però això ha passat perquè els castells els fan les colles castelleres. Si els castells els fessin acròbates de circ, els castells serien més alts però no tindrien la popularitat que tenen, ni serien cap referent simbòlic, ni, per descomptat, serien Patrimoni de la Humanitat.

El caràcter obert a tothom i integrador de les colles castelleres, l'amateurisme integral, la identificació i el sentit de pertinença a la pròpia colla, el treball en equip de nens, joves i vells, el respecte entre les colles, els progressos en el control del risc, el caràcter d'obra col·lectiva que tenen els castells, el fet que per guanyar no tot s'hi val. Això és el que diferencia la tradició competitiva que, en definitiva, són els castells de la resta d'activitats recreatives i esportives.

És aquest caràcter de les colles castelleres el que el país valora, el que ha premiat la Unesco i el que està començant a interessar el món. Aquí rau la veritable força dels castells, el que els singularitza i els fa únics. Els castells van néixer a Valls, i tenen unes arrels ben nostres, però són posseïdors i transmissors d'uns valors universals deficitaris a les societats actuals: la igualtat, la solidaritat i l'esforç desinteressat. Per això la llavor ha començat a créixer en llocs tan allunyats de casa nostra com Xile o la Xina.

Però les colles no han estat sempre com són ara. Ben al contrari, en els darrers decennis han demostrat una gran capacitat per evolucionar i adaptar-se als requeriments del món d'avui, un fet que s'ha anat concretant, no sense tensions, en la implantació de l'amateurisme integral, la integració plena de les dones, la presència en els mitjans de comunicació, l'aplicació de la recerca científica i l'adopció d'elements de seguretat, entre altres. I, el que potser és encara més important, la modernitat no ha arribat als castells pel camí mimètic d'adaptar-los al patró de la competició esportiva, com en determinats moments s'ha suggerit, sinó desenvolupant el potencial evolutiu de la mateixa tradició, fins a arribar a consolidar el model d'èxit que són les colles actuals.

Els èxits assolits darrerament han fet aparèixer nous elements que incideixin en l'entorn casteller. Singularment, els que deriven de la popularitat creixent, la influència mediàtica i les propostes de mercantilització. La temptació de guanyar sigui com sigui o la possibilitat que els diners puguin arribar a jugar un paper important en un món dominat fins ara exclusivament pel potencial humà ja no són meres fantasies. Aquest nou panorama obligarà encara més les colles a posar l'accent en els aspectes ètics que són els que veritablement han singularitzat, enaltit i, en definitiva, conduït a l'èxit l'activitat castellera. La il·lusió per superar les pròpies fites -i també les dels altres- han de seguir sent l'únic combustible de les colles i dels castellers.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT