Publicitat
Publicitat

Catalunya, Espanya i el finançament

La relació entre Catalunya i Espanya va caducant. Les relacions i els pactes que s'havien desenvolupat durant l'etapa pujolista i les que el tripartit va establir fins just abans de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya de l'any 2006 ja no tenen cap mena de sentit. La demostració més clara d'aquest canvi és la sentència del Tribunal Constitucional: com a resultat del dictamen es va escapçar radicalment la filosofia federalitzant del text aprovat pel Parlament català. Així és com va quedar coartada la possibilitat de millorar el sostre autonòmic i es va menystenir la decisió presa per la ciutadania catalana en referèndum. Amb un panorama com aquest s'imposa un canvi de paradigma en les relacions entre Catalunya i Espanya. Ara res no pot tornar a ser igual, i el famós cafè per a tothom de fa 30 anys és insostenible, a desgrat del que defensen els partidaris de l'Espanya plurinacional. Encara més. Si tenim en compte el context de crisi econòmica mundial i les dificultats econòmiques que afronta Catalunya, que s'agreugen amb els incompliments sistemàtics del govern espanyol de l'acord de finançament pactat amb el govern Montilla, cada dia és més evident que cal rectificar.

De la relació entre Catalunya i Espanya se'n parla al nou llibre de l'actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell: El catalanisme deucentista. A la recerca d'un estat eficient (La Magrana). En aquest fantàstic compendi d'articles que l'autor ha escrit durant els darrers tres anys es tracten els temes cabdals per a la Catalunya actual i la de l'avenir: la cultura, la identitat, l'educació, la internacionalització, la postnació, la necessitat de més autogovern, el finançament, l'encaix amb l'estat o la possibilitat de ser estat, el federalisme i la vertebració de la nació. En conjunt s'aborda la necessitat de bastir un nou projecte de futur que eviti que Catalunya continuï perdent pes específic. Mascarell parla "de projecte i de trajecte", per dir-ho amb les paraules que va fer servir el president Artur Mas en la presentació, per bé que no es defineix clarament quin és el recorregut que Catalunya hauria de fer per garantir el futur de la plena sobirania.

Podríem fer moltes disquisicions sobre si l'estació final del recorregut serà la independència o no, però avui les urgències són moltes i per això ara el més important és fixar els primers passos d'aquest trajecte. Aquest camí comença amb la reivindicació d'un finançament just i puntual en el temps. I continua amb l'avenç cap a la negociació del concert econòmic i l'eliminació de l'espoli fiscal que Catalunya pateix sistemàticament any rere any. En cap país del món de tradició federalista no seria ni lògic ni acceptable que un territori de la federació ingressés a les arques generals de l'estat més de 20.000 milions d'euros anuals al mateix temps que això tingués efectes negatius en el desenvolupament econòmic del pagador. En la relació entre Catalunya i Espanya això és així sense que a l'Estat se n'esgarrifi ningú. Avui Catalunya ha de fer un pla d'estalvi més gran i un esforç suplementari perquè les arques generals -les espanyoles, esclar- no compleixen el que està establert en el fons de competitivitat. El tracte econòmic que Catalunya rep d'Espanya és deficitari i injust i, a sobre, el govern espanyol pretén que la Generalitat no s'endeuti per garantir els serveis públics bàsics.

Què cal fer en aquesta situació? Qui ha d'encapçalar la reivindicació d'un tracte just per a Catalunya? Sense cap mena de dubte el Govern, però també l'oposició. I tanmateix no hauríem de permetre que es quedessin sols. La reclamació del compliment del finançament acordat o bé l'exigència d'un nou pacte econòmic entre Catalunya i Espanya ha de ser responsabilitat, també, de la societat civil organitzada: dels sindicats i de les organitzacions empresarials; dels col·legis professionals i de les entitats de cultura; de les universitats i de les organitzacions del tercer sector. L'exemple de la manifestació de l'1 de desembre del 2007 per reclamar unes infraestructures millors demostra que la mobilització de la societat civil per la justícia fiscal no hauria de ser impossible. Segons l'Enquesta Europea dels Valors 2009 -promoguda per la Fundació Carulla i la Càtedra de Lideratges d'Esade- una de les tendències de futur a Catalunya és que augmenta el sentiment de pertinença única o prioritària al país i disminueix el sentiment de pertinença a Espanya. També recull que retrocedeix l'autonomisme i que creix l'independentisme alhora que una gran majoria de gent expressa una profunda radicalitat democràtica basada en el dret de decidir. Però la realitat, de moment, és encara una altra. El passat 1 de maig, els sindicats van convocar a manifestar-se exclusivament en contra de les retallades. No nego pas la idoneïtat de la manifestació, perquè no tenir feina o bé patir els efectes de les retallades econòmiques no agrada a ningú, però des d'un punt de vista de país, en la reivindicació de la fi de l'espoli fiscal, el sindicalisme català es queda excessivament curt.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT