17/01/2015

Una Catalunya alemanya

3 min

Tornem a tenir simulacre de Gran Coalició. Per avançar cap a la independència. Deunidó. El centredreta i el centreesquerra s’han posat d’acord per fer camí junts però no barrejats. En diuen full de ruta, la verdadera ruta que per unes setmanes el catalanisme havia extraviat. No aniran agafats de la maneta, però sí sota el mateix paraigua. Esperem que no sigui de Cal Xino, perquè les previsions anuncien xàfecs antisobiranistes a tota la Península, i turbulències interiors amb els companys de viatge que se senten exclosos. Què hi farem: “ I’m singing in the rain! ” Alegria! I si pot ser, paraigua alemany: schirm. Perquè si efectivament volem fer el gran salt, és el que toca. No hi ha gran salt com a mínim sense un gran paraigua. L’acord pròpiament de govern vindrà després del 27-S. Catalunya comença a assemblar-se a Alemanya. Ja tocava.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dins d’Europa, Alemanya va a la seva. Li ha costat dècades fer el pas, però finalment s’ha decidit a manar. Ho ha fet quan s’ha sentit unida i forta: tenen Gran Coalició. Ara Alemanya no té por a liderar el Vell Continent. Vol, esclar, una Europa a la seva mida: austera i rigorosa, una mica verda, una mica social i força emprenedora. I, més que unida, obedient. “Els alemanys saben corregir, però no ajudar”, deia un autocrític Goethe. Ja veieu que tenia força raó. La Catalunya del Mas retallador ha estat austera i rigorosa, i ara va pel camí de fer-se de nou una mica social i emprenedora. I que no s’oblidi: també hauria de ser més verda. Sigui com sigui, ens hem cansat d’anar de bracet de la caòtica i ineficaç Espanya. Estem disposats al mal menor d’obeir, i d’imitar, la madura Alemanya, on pacten liberals i socialdemòcrates. L’acord CiU-ERC s’ha d’explicar així a Berlín. L’entendran.

Catalunya vol ser europea, oi? Doncs ara a Europa qui marca la pauta és Alemanya. On mana la Merkel, sí. Però no ens enganyem, ho fa amb l’SPD i, si la batuta la portessin els socialistes, tampoc no canviaria tant l’orientació macroeconòmica. Mireu si no com Schulz ha pactat a Brussel·les un repartiment de poder amb Juncker. Gran Coalició també a la UE. És el model. Davant les turbulències, estabilitat i continuïtat. La santíssima continuïtat, que deia Eugeni d’Ors. A Espanya també l’acabaran fent, la Gran Coalició, per frenar tant Podem com el procés sobiranista. Doncs aquí el mateix. I exactament pel contrari: per assegurar el procés. Per fer la nostra. La nostra política, el nostre país. La nostra estabilitat. Per poder ser europeus (i una mica alemanys) amb totes les de la llei.

“Nen, a vegades hem de fer coses encara que no ens agradin”, em deia la tieta Maria, que no tenia res de maquiavèlica. A vegades toca entendre’s i col·laborar amb el gran rival de tota la vida. A la Via Catalana també ens vam donar les mans amb desconeguts que vés a saber com pensen. I a la V gegantina ens hi vam posar ordenadament de costat. Per cert, dos prodigis d’organització de masses que ja voldrien els alemanys. El voluntariat català contemporani, iniciat amb els Jocs del 92, i que ara té ànima sobiranista, és una bona carta de presentació a Europa. A Berlín també els agradarà, aquesta disciplina coreogràfica.

De cara al 27-S ens toca raonar més que mai, explicar-nos, convence’ns i convèncer. És l’hora de la paraula, del debat. Quin país volem? Com hi volem arribar? Fets i paraules. Tornarem a votar, tornarem a argumentar, tornarem a vèncer. I tornem al gran savi Goethe: “Cap nació podrà emetre un judici si abans no és capaç de jutjar-se a si mateixa. Però aquesta posició avantatjada acostuma a arribar molt tard”. Històricament, potser ja hem esperat prou: ens ha arribat l’hora. Als alemanys, superat el segle XX del descomunal error nazi, també.

stats