Catalunya com a animal de companyia
Veuran, jo tinc un gos i un gat, que no deixen de constituir una responsabilitat. Tenen dos anys cadascun, i en aquests dos anys he constatat algunes evidències. Una, que si al gos li dono a menjar els ossets d’unes costelles de xai que prèviament m’he cruspit, està molt més content que si no li dono res. Dues, que si al gat li servesc les raspes o les restes d’unes arengades, també es troba més a gust que si el deixo a la seva sort. Tres, que sobretot i molt principalment no els ha de faltar mai l’aigua: que beguin tranquils, perquè en cas contrari es mustien i s’enfaden. Quatre, que al gos li cal sortir a passejar cada dia, cosa que fa en la meva companyia, o en la del meu pare, o en la de tots dos. Cinc, que quan passegem amb el gos m’he d’encarregar de recollir els seus excrements, perquè no poden quedar escampats pel carrer de qualsevol manera. Sis, que tant amb un animal com amb l’altre tinc el deure de desparasitar-los i vacunar-los, a fi d’evitar altres mals. Set i final, tractar-los amb una certa estima i dir-los de tant en tant alguna paraula amable, perquè encara que no ho sembli d’entrada entenen aquests gestos i els aprecien. No és gaire feina, es fa aviat i jo diria que de manera gairebé intuïtiva, però aquestes tasques són un deure que m’imposo a mi mateix per tal de garantir la millor convivència possible entre el meu gat, el meu gos, i jo mateix. Per la resta no patesc, perquè com que han crescut junts, entre ells es porten la mar de bé, fins al punt que de tant en tant el gat li esgarrapa el nas al gos, i ell no s’enfada perquè és el seu gat. Una altra cosa és quan apareix pel corral algun gat intrús, que el meu gos rep amb una bel·ligerància exactament contraposada a la permissivitat que es permet amb el seu company felí. I així van fent i així diria, pel que vaig veient, que estan contents.
Traslladin tot això a les relacions entre Catalunya i Espanya i entendran de seguida el que intento dir. Els diversos governs espanyols que hem tingut en suposada democràcia no ens han acaronat mai el llom, no ens han fet pessigolles a la panxa, no ens han dedicat ni una paraula amable, no ens han donat menjar i fins i tot ens han tret l’aigua. Pel que fa als excrements i als paràsits, n’hi ha prou de veure què ha succeït amb la llei de pobresa energètica. El mateix de sempre, des de fa un temps: llei que regula o legisla el Parlament de Catalunya, llei que va directa al Tribunal Constitucional per tal d’impugnar-la. Després parlen com si res del mandat constitucional (en funcions), del respecte a la llei, o de la separació de poders, que és la base de la democràcia i que alguns no han conegut ni coneixeran mai a la vida, com la vergonya mateixa. La legislatura del PP amb Mariano Rajoy al capdavant, i la seva perllongació en funcions, ha estat excessivament indigerible, fins al punt que a alguns que no ens ho hauríem imaginat mai no ens queda més camí que el de la desobediència clara i directa. Si maltracto el meu gat o el meu gos, no tan sols és segur que em bordin o m’esgarrapin, sinó que agafin la porta i se’n vagin. Doncs adéu i ja ho veurem.
