Catalunya, micropaís (xinès)
Avui parlem dels micropobles. Si ho mirem amb perspectiva, al segleXXI, després de més de 150 anys, podem dir que s’ha aturat la gran diàspora del camp a la ciutat. Fins i tot hi ha petits moviments en direcció contrària. Avui és més fàcil viure bé, i connectat amb el món, en un entorn rural. Les distàncies s’han escurçat i internet fa miracles. La Catalunya ciutat que havien somiat els noucentistes ja és aquí: hi ha bones carreteres arreu, escoles i hospitals a l’abast, telèfons a totes les butxaques. Catalunya és una gran urbs enjardinada, molt poblada a la costa però també habitada al camp. És un petit organisme que funciona amb un gran cor barceloní, el batec del qual fa arribar ramificacions sanguínies a tots els racons. És un organisme extraordinàriament viu i dinàmic, afamat i creador, capaç d’empassar-s’ho tot i de donar-ho tot. Ple d’imperfeccions, ple d’idees. Un país jove, malgrat tot.
Sí, som un micropaís que tot just traiem el cap al món. Que tot just demanem existir. I el món s’ha fixaten nosaltres, en la nostra petita gran urbs barcelonina, que com a ciutat no deixa de ser una microciutat: seductora, vivible, creadora, singular. Gent d’arreu del planeta ens visita, ens admira. Alguns s’hi queden. Ara un empresari xinès ha comprat el nostre segon club de futbol. L’Espanyol ja és del senyor Chen Yansheng, de qui sabem poca cosa. Sabem, genèricament, que els xinesos volen rellevar els Estats Units com a potència mundial. Tot i que s’hagi alentit el seu creixement, van molt ràpid. A l’Àfrica. Però també a Europa. I concretament a Catalunya, i més concretament a Barcelona.
A finals del segle XX la seva presència aquí era testimonial. Ara ja són força i tenen força: han vingut per quedar-s’hi. Són treballadors silenciosos, modestos, adaptables i alhora impermeables. Són emprenedors. No paren. Són la nova cara del capitalisme global. El seu mercat és el planeta: mouen grans capitals, s’insereixen localment. Macro i micro.
Tot això no ho dic espantat sinó encuriosit. No és una alarma, és una constatació. L’Espanyol té una oportunitat històrica d’esdevenir un club ambiciós, internacional. I Chen Yansheng, no sé si de manera conscient o no, corre el perill de catalanitzar-se. Perquè no és el mateix muntar una cadena de bars o de basars que adquirir un club de futbol emblemàtic. Chen Yansheng es veurà obligat a entendre què significa l’Espanyol, com està inserit en la societat catalana, quin sentit té i quin vol donar a la rivalitat amb el Barça. Encara que només sigui per fer negoci, s’ho haurà de plantejar. L’Espanyol també és més que un club i el futbol, entre nosaltres, és més que un esport. I que un negoci. I arribarà un moment, més proper que llunyà, que Yansheng, si es queda entre nosaltres, haurà de decidir sobre el dret de Catalunya a ser un micropaís europeu. Ho farà, esclar, en funció en primer lloc dels seus interessos: ¿tindrà més oportunitats l’Espanyol com a segon club d’un petit estat?
Catalunya, com a micropaís que vol existir i com a terra històricament oberta al món, té en els xinesos més una oportunitat que un perill. La distància cultural és tan gran que el perill d’assimilació es minimitza. La cultura econòmica, en canvi, és propera: al capdavall tots som comerciants. Veig els xinesos com els grecs foceus de fa dos mil·lennis o com els anglesos colonials. Han vingut a fer diners. Ens veuen com una petita peça de la seva immensa partida d’escacs. Chen Yansheng va començar fabricant joguines. En la seva presentació en societat va regalar a cada periodista un mini-Ferrari. Som la seva joguina. Però tant ell com nosaltres juguem una partida de debò. Partides creuades, processos creuats. I tant la seva com la nostra són mil·lenàries.
