Catalunya postcatòlica
Temps de poca fe. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió, Catalunya ja és una societat clarament secularitzada, molt més que la resta d’Espanya. Els ateus i agnòstics són el 30 per cent de la població. La meitat dels catalans ja no s’identifiquen amb el catolicisme. I els que encara el tenen com a referència són poc complidors: poca missa i pocs casaments canònics. Per a molts d’ells el catolicisme és més un element de la seva tradició que una creença ferma amb participació activa. Catalunya és una societat postcatòlica. Què vull dir? Que la religió catòlica ja no té un pes determinant en la societat, però el seu segell manté una presència important en el nostre marc cultural.
L’ateisme i l’agnosticisme tenen els percentatges més alts entre els menors de 35 anys. És a dir, la religió perd pes en la transmissió de sabers i pautes de comportament de pares a fills. Molt lluny queden en tots sentits els anys del nacionalcatolicisme, en què la religió feia la funció d’aparell ideològic d’estat.
Una societat secularitzada que a poc a poc va entrant en la diversitat religiosa. L’islam ja és la religió d’un 7 per cent de la població, i el cristianisme evangèlic, d’un 2,5 per cent. El respecte a les altres creences està fora de dubte: un 90 per cent els reconeix plena legitimitat. Però hi ha discrepància en l’obertura de centres de culte d’altres creences -una opinió influïda per les ombres que envolten determinades mesquites- i un 14 per cent considera que la diversitat religiosa posa en risc l’estil de vida del país.
En resum, forta secularització, aprenentatge de la diversitat religiosa i el catolicisme com a element destacat de la tradició cultural catalana més que com a creença activa. El catolicisme és més important per al discurs identitari tradicional -el que segueix buscant la continuïtat en les maneres de parlar, desitjar i treballar dels catalans, per dir-ho com Hegel- que en la realitat quotidiana d’un país obert i en transformació. La condició postcatòlica i secularitzada de Catalunya desmenteix tant els que l’acusen de tancada i poc cosmopolita com els que s’obsessionen a vestir-la amb un vel d’identitat única.
