Estem fent semihistòria
Anem escassos de jornades històriques. Després d’uns anys trepidants, es troba a faltar ambició, empenta, decisions, visió de futur. A Catalunya i arreu. Hem passat de fer història al succedani de la semihistòria. Un punt mitjà que ens permet fer-nos la il·lusió que seguim intervenint decisivament en el curs de les coses.
L’acord Sánchez-Rivera és una fita semihistòrica. A Espanya, mai dos partits importants s’havien posat d’acord suposadament per anar de bracet tota una legislatura. I mai vol dir mai. D’acord: s’han posat d’acord perquè saben que és impossible, però s’hi han posat. D’acord: no sumen ni per a la investidura, ni per governar, ni per fer reformes constitucionals, ni encara menys per abordar l’assumpte català (en realitat l’entesa consisteix a no abordar-lo). De fet, el pitjor de l’acte no és la no-suma, sinó la pura inconsistència política dels termes pactats, sigui en el terreny laboral o en el de l’estructura d’estat (per no resoldre el plet català se suprimeixen les diputacions, ves per on). En fi, és la perfecta fita semihistòrica. Il·lusionisme.
Mirem ara el cas d’Europa. Acabem d’assistir a un acord perquè el Regne Unit segueixi fent el de sempre, el seu clàssic sí però no: sóc europeu a la meva manera, mirant-vos de reüll. Putaramonetisme. El vergonyós pacte Cameron-UE (un pacte de porucs, de perdedors) no garanteix gens que el referèndum anglès no acabi amb un no sonor a Europa, amb la qual cosa haurà guanyat un afebliment del projecte comunitari per doble partida. Tots hi haurem perdut. Semihistòria en estat pur.
A Catalunya ara també anem de semi. Anem cap a la independència a mig gas, sense saber ben bé com la farem (eleccions constituents?, referèndum unilateral?, gandhisme?), amb un calendari tipus xiclet, amb semiestructures d’estat, amb la meitat de la població que no està per la feina, amb un lideratge en procés de construcció, més esgotats que il·lusionats. I quan tot és fa a mitges pot molt ben ser que aconsegueixis una mitja cosa, més virtual que real. Potser és el que toca. Ho hem vist al congrés dels mòbils: la realitat -la veritat- cada cop és més virtual. Estem fent semihistòria.
Espanya no se’n surt. Europa no se’n surt. Catalunya no se’n surt. Espanya en dóna les culpes a Catalunya. Europa les dóna als refugiats. I Catalunya, a Espanya. Si en lloc de fer semihistòria totes tres volguessin fer història, quines decisions valentes els tocaria prendre?
Espanya hauria d’alliberar-se de la seva obsessió amb Catalunya deixant anar corda, deixant que els catalans decidíssim, i decidint ella mateixa com regenerar-se de debò. Perquè el que verdaderament impedeix un gran pacte d’estat per repensar Espanya és el problema català. Només desfent-se de Catalunya, Espanya podrà ser alguna cosa millor del que és ara. Europa no pot convertir els refugiats en l’ase dels cops de la seva incapacitat per superar la dinàmica estatal i avançar cap una més efectiva i més democràtica integració comunitària: integració fiscal, president elegit directament, Parlament que compti de debò. Potser caldrà el drama dels anglesos votant tocar el dos perquè se’ns obrin els ulls. I Catalunya? Doncs hauríem de tenir la valentia d’acabar el que hem començat, de prendre la decisió històrica de superar la dependència d’Espanya, d’assumir el risc d’un divorci desagradable.
Però em temo que Espanya seguirà enganxada a Catalunya, que Europa està sense forces morals i polítiques per fer un salt endavant (per primer cop una crisi no la farà avançar, sinó recular) i que Catalunya, ara que s’acosta l’hora , sent un cert pànic. Tant de bo m’equivoqui.
