La Catalunya real

La Catalunya real és un d'aquests conceptes alhora contundents i boirosos que operen sobre l'inconscient col·lectiu i que ningú s'atreveix a definir amb claredat perquè part de la força la tenen en el sobreentès. Són conceptes que serveixen per tunejar el coco -permeteu-me una expressió que m'agrada- dels catalans, per instal·lar-hi una prudència excessiva. Ai, que pendrem mal. La Catalunya real servia (serveix encara?) per frenar les aspiracions nacionals perquè suposava que una part consistent, potser majoritària, de la població no seguiria aquest camí i, més encara, que hi plantaria cara. Mai s'especificava si la Catalunya oposada a la real era virtual o ideal; en tot cas, quedava entès que era una entelèquia, que el país havia canviat definitivament amb les onades migratòries del franquisme i que això era irreversible. La Catalunya real era la Catalunya trufada d'espanyolitat. Ho va dir un dia Celestino Corbacho: "L'Hospitalet és la capital de la Catalunya real". L'Hospi és tota una altra cosa, amb una immigració novíssima superposada a l'anterior i amb un intel·ligent procés d'integració, ben acomplert, que fa que la gent canviï i modifiqui les adscripcions i les aspiracions col·lectives. La Catalunya real és molt complexa.

És la Catalunya que ensenya l'enquesta sobre la independència. Les xifres són un bàlsam per als pessimistes. Més del 40% votarien que sí en el referèndum, avui mateix, sense necessitat de cap més campanya o estímul, més o menys el que es calculava segons aquesta capacitat intuïtiva que tenim d'apamar l'ambient. Però molt més important és la xifra del no. No arriba al 25%! No hi ha una oposició ferrenya, dura, cantelluda a la independència sinó més aviat una actitud de prevenció, de no saber què contestar, excepte en aquells que defensen l'espanyolitat, amb tot el dret del món de fer-ho. Dit d'una altra manera, l'oposició a la independència és molt identitària, es basa en la sagrada unitat d'Espanya, mentre que el vot favorable, que té una part ben emocional, en la majoria està assentat sobre arguments racionals. Que és tant com dir que són arguments integradors, fàcilment compatibles. Un es pot sentir molt espanyol, perquè aquestes són les arrels, i alhora votar per la independència, perquè aquest és el futur dels fills. Déu n'hi do, quants prejudicis s'esvaeixen gràcies a una pregunta ben feta.

Si vols veure la realitat, pregunta per la realitat. Ara sabem que la independència no divideix el país, com adverteix vingui o no a tomb el senyor Duran i Lleida, i sabem que la pregunta no és perversa, com creu la diputada socialista Laia Bonet. Més aviat era pervers fer una pregunta de resposta múltiple, per tal que el vot independentista quedés dividit entre opcions sobiranistes, federals i confederals. Sabem més coses: que la consciència de l'espoli fiscal, i per tant del concert com a única solució, és la idea diguem-ne revolucionària que més ràpidament ha calat en la població en els últims anys. Tant que va maldar l'intel·ligentíssim Ramon Trias Fargas per convèncer els herois de la Transició que Espanya era, per a Catalunya, un negoci pèssim! Ningú li va fer cas, perquè era un moment d'il·lusió col·lectiva i Catalunya estava a punt de firmar un d'aquells pactes en què es deixa pell i ànima a canvi d'engrunes. Va guanyar la lògica de l'Estat, aquesta que fa que el ministre de Foment prefereixi pagar un AVE fantasma entre Madrid i Badajoz que no pas la connexió ferroviària del port de Barcelona, per a la qual, diu, no té diners. Doncs resulta que la mamella catalana no vol continuar fent de mamella: ha arribat l'hora que les regions improductives s'alimentin soletes. Una altra cosa és que la lògica de l'Estat ho toleri.

Avui l'espoli és vox populi i la independència un desig compartit. Això diu la Catalunya real a través de l'enquesta. No vol dir que sigui bufar i fer ampolles. De moment, el mapa polític s'ha sacsejat ben poc. Espanya no considera que la situació actual sigui injusta per a Catalunya i aquesta és la convicció que han rebut milions d'espanyols a través de la propaganda, o si es vol de l'argumentació, oficial. De manera que la política torna a estar en un atzucac, igual que ho està davant la crisi o davant la indignació polimòrfica dels acampats. Quan una nova realitat irromp en la rutina, la política triga massa a canviar de rumb, com aquells grans vaixells que no són a temps a girar perquè tenen poca capacitat de maniobra. Però algú haurà de liderar la Catalunya real cap als seus objectius. Ara mateix s'escau el primer aniversari de la gran manifestació del 10-J. Podia semblar que l'impuls estava apaivagat però l'enquesta diu que no. La llibertat no és un objectiu de posar i treure: és un grau de consciència i això no recula. Per això sembla un error pretendre fer ara una manifestació commemorativa. No ens cal comptar-nos, com aleshores, perquè l'enquesta ja ens ha comptat. I, sobretot, les manis es fan des de la irritació i ara no estem irritats: estem expectants. Estem esperant els nostres.