Catalunya: ‘start-up’ i ‘keep on’
Començar de zero. El somni humit de qualsevol amb uns quants anys a sobre. Tornar-hi com si no hagués passat res. Esborrar errors. Qui no ho firmaria? És una il·lusió infantil que no ens abandona, la clàssica fugida endavant. Però no. Som el que som, i ho serem per tota la vida. Podem fer propòsit d’esmena, podem arriscar un nou començament, podem fer un reset, un replantejament a fons. El que no podem fer és començar de zero. La motxilla de la vida no es pot buidar. Ni la de les persones ni la dels països.
Un emprenedor veterà i exitós m’explicava aquesta setmana que amb els col·legues sovint bromegen amb la idea d’una start-up Catalunya. Pensar el país de cap i de nou, i posar-lo en marxa. Tant de bo. Però no pot ser. O més ben dit, només pot ser a mitges. El podem i l’hem de pensar sobre el paper. Hem d’aspirar a l’excel·lència, a l’ideal. Però alhora hem de negociar amb la realitat, amb les incomoditats de la motxilla: el gruix de catalans que no volen un país nou, l’Europa en crisi que no ens espera amb els braços oberts i, naturalment, una Espanya que ens va en contra. Tot això no són motius per deixar d’intentar-ho, esclar. Però cal tenir-los en compte.
Catalunya no és un producte nou, no és una empresa que puguem dissenyar en un laboratori. És un país amb una immensa motxilla d’encerts i d’errors, amb una història que no podem (ni volem) esborrar. L’autèntica dificultat és que el país nou l’hem d’anar construint des del país antic, des d’un present dinàmic, difícil de controlar i d’emmotllar al canvi. Aquesta mateixa setmana hem tingut l’episodi del Congrés, amb el nou PDC (també una falsa start-up ) fent parlamentarisme d’amagatotis per assegurar-se grup propi. Un moviment tan mal executat i mal explicat com incomprès, i tanmateix segurament necessari. Si encara jugues a la política espanyola, cal jugar-hi amb les millors cartes, oi?
Perquè el cert és que la partida no comença de nou. Els jugadors estan canviant, la partida és la de sempre. I les regles no les fixem nosaltres. D’acord, ens cal mentalitat de start-up, però sense perdre de vista que a la pràctica estem reconvertint una vella empresa plena de vicis i ens estem desfent del soci principal, que té capacitat de bloqueig en el consell d’administració. Seguint amb el símil empresarial, l’única força que tenim és la dels treballadors, que no van precisament a l’una. Sí, tant de bo poguéssim crear una start-up començant de zero.
I malgrat la dificultat, es pot fer. De fet, en bona part ja ho vam fer. Fa un segle. Prat de la Riba i la seva gent, en unes condicions força més difícils que les actuals (Espanya era la mateixa o pitjor, Europa estava en guerra, la societat catalana estava ideològicament i socialment molt més dividida que avui), van bastir un protoestat amb un minso poder polític i un ridícul pressupost. Políticament, és el més semblant a una start-up que hem fet. Van decidir començar per la base: educació, cultura, infraestructures (telèfon, carreteres...). Van reunir els millors tècnics, al marge d’ideologies. L’experiment va durar poc, va topar amb la realitat espanyola: un general colpista se’l va carregar. Però encara avui és una fita, encara gaudim d’aquella feina i aquella audàcia.
Amb això vull dir que tot el que ara s’està fent, acabi com acabi, no haurà estat en va. Tots els papers -i a hores d’ara ja n’hi ha molts- sobre com ens imaginem el futur país, tots els fulls de ruta, tot el diàleg -encara que a voltes sembli de sords-, tota l’acció internacional, tota la mobilització social... tot això va sumant. A voltes pot semblar que no porta enlloc, que estem encallats, que ens extraviem. Però el camí no és mai recte. Catalunya: start-up, sí, però sobretot keep on.
