Catalunya encara trigarà a recuperar el nivell d’ocupació precrisi
L’economia catalana millora, i ho fa a un ritme més accelerat que a la resta d’Espanya, però l’eufòria és continguda perquè els salaris baixos i la temporalitat aigualeixen la recuperació. Aquestes són les conclusions de la Memòria econòmica de Catalunya del 2016, que va presentar ahir el president Carles Puigdemont.
Segons la memòria, l’any passat el PIB català va igualar el del 2007 -el d’abans de la crisi-, i Catalunya va aportar el 19,03% de tota la riquesa generada a Espanya, el valor més alt des de l’inici de segle. De fet, l’aportació de Catalunya al PIB espanyol no s’ha situat mai per sota del 18,7%, cosa que reforça la idea que és un motor econòmic d’Espanya, malgrat tots els esforços recentralitzadors duts a terme pel govern espanyol -per exemple, amb el repartiment dels objectius de dèficit- i malgrat que la penalitza un model de finançament arbitrari i injust. L’èxit de Catalunya es basa sobretot en el seu teixit empresarial, que ha mantingut l’impuls exportador durant els anys de crisi guanyant competitivitat amb molts esforços i superant les limitacions en el crèdit. A més, Catalunya ha acumulat tres anys seguits d’increment de la inversió estrangera, que va assolir una xifra rècord el 2016: 5.052 milions d’euros. Ara convé que les empreses catalanes aprofitin la conjuntura i apostin per la innovació i la digitalització.
Però una de freda i una de calenta, perquè la memòria també posa de manifest que Catalunya no recuperarà els quatre milions d’ocupats d’abans de l’esclat de la crisi fins al 2019. I a això cal afegir-hi el llast dels salaris baixos i la temporalitat.
Al maig, en les jornades del Cercle d’Economia a Sitges, el premi Nobel d’economia Jean Tirole defensava protegir els treballadors en comptes dels llocs de treball i alertava del risc de fiar la creació d’ocupació als contractes temporals. Tant a Espanya com a França la temporalitat representa el 90% de la creació d’ocupació, deia Tirole, i advertia que els que hi surten perdent amb aquest tipus d’ocupació són els treballadors, ja que les empreses no inverteixen en la seva formació, però també l’Estat, perquè és fàcil que vagin a l’atur i l’administració hagi de pagar subsidis. Per això es necessiten incentius per crear llocs de treball fixos i indefinits.
