Catalunya triomfant / I la dutxa alemanya

Catalunya triomfant

El debat és, ara, el model de país. Si tenim el prostíbul més gran d'Europa és normal que apostem també per plantar-hi el casino més extens del continent. Tot a l'engròs, aquí. Ens exciten els rècords. Preu per preu, sabates grosses. No ens hi posem per poc. Putes i blackjack, el paradís de la decadència. Benvinguts a la Catalunya triomfant. No volíem turisme de borratxera i ens acabarem rendint al monument a l'horterada. Sociològicament haurem pujat un graó. Si Catalunya guanya a Madrid aquesta cursa delirant (al capdavall s'ho endurà l'Espe), al Canal Olímpic de Castelldefels canviarem les piragües per les gòndoles, tan típiques del Baix Llobregat. Al turistam de creuer se li'n fotrà la Casa Batlló, la Sagrada Família i el Museu del Barça. Ja només voldran un taxi per anar de pet a l'Eurovegas a jugar-se les pestanyes i sentir-se com a casa. Els Amics de les Arts es podran tornar a preguntar "Que què tenim?" i podran reversionar l'anunci d'Estrella per afegir-hi que hem construït un macro-hotel-casino, això sí, folrat segons el trencadís gaudinià. El negoci de Sheldon Adelson, la vuitena fortuna americana, és el gran brot verd que estàvem esperant. És lògic que el govern dels millors perdi el cul per posar la catifa vermella a un home que, a escala mundial, i segons The New Yorker , a tot arreu actua igual: engalipa els polítics locals per aconseguir tot el que vol i, després, no compleix la part promesa. I per què ens ha de frenar res d'això si al mes de juny, a la declaració de la renda, pagarem més que ningú a Europa i molt més que cap altre ciutadà espanyol. I contents, perquè l'important és que tinguem la fortificació de cartró pedra a Viladecans, és a dir, a dotze minuts de limusina de l'única realitat construïda: Catalunya en Miniatura.

I la dutxa alemanya

Diu l'acudit que quan s'enxampa un polític amb la mà a la caixa, a Alemanya dimiteix, al Japó demana disculpes i se suïcida i, a Espanya, s'enriu de tothom i fitxa per a dues tertúlies de televisió. No sé veure-hi l'acudit, francament. Per més que me'l repeteixo en veu alta, fins i tot impostant la veu de l'Eugenio, no hi veig l'exageració per enlloc. La realitat és que a Berlín, en dos anys, han dimitit dos presidents d'Alemanya per unes declaracions poc diplomàtiques i per uns vagues indicis de corruptela que, aquí, a tot estirar, potser ocuparien un breu de diari. Per substituir el dimissionari Wulff, Angela Merkel ha triat Joachim Gauck, un expastor luterà de Rostock, de 72 anys, que ja fa dos anys va tenir coll avall que seria president i que, a l'hora de la veritat, es va quedar amb les ganes. Ara Gauck està tan delerós d'agafar aquest tren que li torna a passar pel davant quan ja es pensava que se li havia escapat per sempre, té tanta pressa per ocupar un càrrec importantíssim però merament representatiu -molts honors i pocs marrons- que va fer una primera compareixença davant la premsa realment singular. Assegut al costat de la cancellera Merkel, Gauck va advertir als alemanys que ell no era Superman ni era, tampoc, un home perfecte (ai, que també deu tenir els peus de fang...). I, aleshores, va venir la millor confessió del nou cap d'estat. Va dir que la trucada d'Angela Merkel li havia fet tanta il·lusió que s'havia presentat allà sense ni dutxar-se. Textual. I sembla, a més a més, que era veritat. Si més no, veient la seva tofa despentinada. El repte que ha d'afrontar Gauck és apassionant, i estalviar aigua en un país on Els Verds són un partit de pes és fins i tot lògic, però la higiene política s'agrairia, en tots els sentits.