Catxa
Si mesurem la política per l’impacte mediàtic, la proposta de Podem de presentar una moció de censura contra Rajoy ha tingut la seva eficàcia. Encara que només hagi servit per verificar la incomoditat que ha generat en els altres partits, excepte el PP, que ho viu com una doble oportunitat: que l’hipotètic debat de la moció resti espai a la corrupció a les portades i que serveixi per palesar que no hi ha alternativa viable al seu govern.
La moció de censura és una eina que només s’ha utilitzat dos cops i que té sentit si la decadència d’un partit coincideix amb una alternativa amb fundades expectatives de governar en un futur pròxim. Així la va usar Felipe González contra Adolfo Suárez el 1980, i va ser la plataforma de sortida cap a la victòria electoral de dos anys més tard. Ara no hi ha un candidat alternatiu creïble. Rivera és un complement de la dreta, no un adversari. El PSOE està en reconstrucció conflictiva, sense saber on vol anar (entre Valls-Díaz i Hamon-Sánchez) i obsessionat a mantenir l’ statu quo bipartidista. I Podem encara no s’ha guanyat la credibilitat i no té cap soci que el vulgui acompanyar.
¿Per què plantejar una moció? Per dur l’estratègia Iglesias de l’excepció permanent a les institucions, aparèixer com a única oposició real i provar que tenen un programa de govern llest per presentar. Hi ha tots els motius del món per plantejar una moció contra un govern acorralat per la corrupció i entregat al lema de Rajoy: “Cal esperar que passi la tempestat”. Vistos els moviments d’aquests dies, es podria llegir: “Cal esperar que embridem els fiscals”. Però en política cal buscar opcions que sumin. I ara la moció no ho és. Podem no és prou fort per exigir al PSOE que s’hi doblegui i els socialistes no estan en condicions d’aportar un candidat ni poden fer un pas que els faci subsidiaris de Podem. El perill és que la moció reforci Rajoy quan més debilitat està.
La moció de Podem és una catxa. I els altres ho saben, tot i que també tinguin cartes dolentes. ¿La gosadia de Podem tindrà premi? ¿El legitimarà com a única oposició real? Iglesias deu creure que sí i per això juga aquesta carta. D’alt risc.
