Publicitat
Publicitat

Cau la mateixa pluja

Vaig aprofitar la nit del dia de Reis, quan petits i grans s'entretenen amb noves joguines, per anar a veure l'última pel·lícula d'Icíar Bollaín. L'autora d'inspirats films intimistes s'atreveix aquí amb una superproducció i se'n surt amb un notable alt. También la lluvia fregaria l'obra mestra si un final ensucrat i poc versemblant no espatllés un conjunt que ens fa viure moments de gran cine.

Si n'hagués de triar un seria el de la nena boliviana, a la sala de projecció, veient-se interpretar una terrible escena. La intensa mirada que es relaxa de cop quan els llums s'encenen condensa tota la força del cinema quan ens agafa amb la guàrdia baixa. Perquè l'art autèntic -el que descriu Aristòtil a la seva Poètica - fa justament això: s'apodera de l'ànima del que mira i la humanitza.

D'aquesta condició d'espectadors, que els mèdia han trivialitzat i prostituït, parla el film. Bollaín ens explica què passa quan la salvatge injustícia que presenciem impàvids, en documentals i telenotícies, irromp en la nostra vida. Què passa quan la història es repeteix i ens atrapa, i el cine dins el cine surt de la pantalla.

La troupe d'espanyols que van a rodar un film a la Bolívia andina creuen que no tenen res a veure amb la troupe de conquistadors salvatges que a partir del 1492 van sembrar l'horror en aquelles terres. Però haver-los d'encarnar, ficar-se en la seva pell, va minant la seva superioritat moral. I haver de contractar extres en un país que es mor de gana els fa descobrir que són tan capaços de col·laborar en ONGs com d'explotar la misèria quan és el seu propi projecte el que està en joc.

Un fil invisible uneix el indis que va trobar Colom amb els bolivians que els encarnen. Si l'indi cremat per la inhumana cobdícia espanyola té una mirada tan autèntica és perquè els que el filmen -i a ells mira l'actor- no són tan diferents dels que van encendre la pira fa cinc segles.

I al final l'actor ens mira a nosaltres, que arrepapats al cinema també vivim convençuts de no tenir-hi res a veure. Sobretot els catalans, que vam ser exclosos del macabre festí d'Amèrica. Però el mateix Colom -ara s'ha descobert- feia flagrants catalanades quan escrivia als Reis Catòlics. I la revista Sàpiens d'aquest gener ens explica les arrels d'una burgesia catalana, la dels Güell i els marquesos de Comillas (mecenes de Gaudí i de Verdaguer), que el 1871, després d'haver-se enriquit amb el tràfic d'esclaus, va constituir a Barcelona la Lliga Nacional Antiabolicionista amb el suport, no us ho perdeu!, del Col·legi d'Advocats, Foment del Treball, la Caixa d'Estalvis i el Seminari Conciliar.

También la lluvia també reflecteix el fort contrast d'actitud entre els que encara van rebre el sotrac cultural dels 60 i els fills del postmodernisme. L'actor que fa de Colom, Karra Elejalde, és un derelicte del primer naufragi. No para de beure però és una mirada que comprèn i acull el drama que l'envolta. És la veu d'una generació que com la del guionista del film, Paul Laverty (habitual col·laborador de Ken Loach i actual parella de Bollaín), clavava pòsters del Che a la paret i llegia Marta Harnecker o Howard Zinn, a qui va dedicat el film.

Els personatges interpretats per Raúl Arévalo i Carlos Santos, en canvi, són tan èticament irreductibles al segle XVI -fent de frares dominics- com perplexos i espantats al XXI. Són els fills sobreprotegits d'aquells progres. Són dels que t'expliquen que això de les dretes i esquerres es va acabar amb el postmodernisme, però quan veuen que un soldat li trenca el coll a un indi amb un cop de culata es posen a vomitar i demanen mig plorant que els portin a casa.

Calen pel·lícules com También la lluvia per fer arribar un missatge que als dels 60 ens sembla elemental i els dels 80 tornen a ignorar. Parafrasejant l'honesta senzillesa de Zinn, el podríem expressar així: es tracta d'adonar-se que el poder que tenen gent amb armes i riquesa ens pertany a tots, i depèn de tots que sigui nostre. És la mateixa lluita que ha abolit l'esclavitud i ha permès a les dones un cert grau d'igualtat. És la que ara mateix protagonitza el poble tunisià. Una lluita en què ser espectador no és ser neutral. La pluja que cau és la mateixa de sempre, i ens està mullant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT