Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Chagall, el pintor que va saber riure

Si en les properes setmanes han de viatjar a Madrid (no concepte sinó ciutat, amb permís del mestre Iu Forn), faran bé de reservar-se ni que sigui un parell d'hores per no deixar-se perdre l'esplèndida retrospectiva que el museu Thyssen (sí, el de la Tita) i la Fundación Caja Madrid dediquen conjuntament a l'obra del pintor Marc Chagall. La mostra es pot visitar fins al 20 de maig, i constitueix una de les experiències més estimulants i gratificants (dues categories que no necessàriament coincideixen) que tenim actualment a l'abast.

De Chagall se n'ha dit que és un artista modern que agrada fins i tot a qui no agrada l'art modern. És molt possible que l'afirmació sigui certa, i m'atreviria a dir que això és degut al fet que es tracta d'un pintor que va ser capaç de retratar l'alegria de viure, i d'encomanar-la a qui posa els ulls damunt de la seva obra. Amb això no s'hauria d'entendre que Chagall fos un pintor ornamental, naïf o escapista: radicalment francès però rus de naixement (o, si més no, nascut en una aldea, Vitebsk, que era russa en el moment que ell va arribar al món), en els seus 97 anys de vida Chagall va tenir temps de ser testimoni de revolucions i guerres mundials que li van valdre al segle XX el sobrenom sinistre de segle de la megamort . I el mal, per descomptat, té presència en l'obra chagalliana: de vegades, senzillament, a través d'alguna de les seves prodigioses taques de color; en alguna altra ocasió (més rara), protagonitzant algun quadre, com és el cas de La guerra , tan intens i aclaparador, si es vol, com el Guernica picassià.

Però Chagall preferia no centrar la seva atenció en el que ens pot fer avergonyir de la nostra condició d'humans, sinó en el que pot fer que ens n'enorgullim. I és així que va dedicar la seva vida a pintar flors, animals, cossos nus (molt preferentment femenins), paisatges, violins, ocells, flautistes o escenes de Les mil i una nits o de les Faules de La Fontaine. I amants: centenars de parelles d'amants, gairebé sempre també despullats i sempre abraçats, retratats en el moment del goig més intens. Tot en Chagall és intensament sensual, carnal i terrenal, i, per això mateix, és alhora essencial espiritual i transcendent. Fa l'efecte que no havia de fer cap esforç per veure què hi ha d'essencial en el que, a ulls d'un altre, pot semblar accidental, i és potser per això que es va guanyar l'epítet d'el pintor poeta (o "el poeta amb ales de pintor", per dir-ho en paraules del seu amic Guillaume Apollinaire).

Un altre bon amic seu i també poeta, Paul Éluard (dos dies seguits esmentant Éluard en aquesta columna: bon senyal), va sintetizar l'art de Chagall en una imatge: Parella immersa en la primavera . I és que Chagall va saber pintar la llum i fer viure el color, coses realment difícils, però va saber fer-ne una altra de més difícil encara: riure, estimar la vida, i ensenyar els altres a estimar-la. No s'ho perdin.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT