20/05/2017

‘Chévere’

4 min
Una persona picant a la port

De tant en tant em toca ocupar-me d’alguna intendència domèstica inajornable. Les pitjors són les que requereixen que un visitant hagi d’entrar a casa, ja sigui per revisar la caldera del gas, arreglar la cisterna del vàter o incorporar un nou moble a l’atapeïda llar. Intercanviem un parell de paraules de benvinguda, guio el desconegut fins a l’habitació on ha de treballar i em quedo observant-lo a una distància prudencial durant l’estona que calgui, siguin minuts, quarts d’hora o fraccions temporals encara més generoses. Avui és un d’aquests dies perduts: un tècnic ha de venir a “substituir i externalitzar el cablejat telefònic”, enunciat que implica que ha de fer forats al menjador i al pati; l’estona que compartirem serà indefectiblement llarga.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sona el timbre. Sona el timbre una hora abans del compte. Sona el timbre una hora abans del compte i jo surto a mig vestir de la dutxa per despenjar l’intèrfon. És ell. Es diu Horacio i quan li pregunto pel seu accent em diu que ve d’un petit poble que és a pocs quilòmetres de Barquisimeto. Vol saber si sé on és. He de dir que no -una mica avergonyit-; ell respon “ Venezuela ”, i afegeix: “ Barquisimeto es la ciudad de la música, man ”. El porto al menjador, li ensenyo el mòdem i la capseta on va a parar la connexió telefònica i internet. Mentre parlo, l’Horacio, que no deu arribar als 25 anys, em mira amb ulls embotornats. “ Chévere ”, diu al final. I ho repeteix: “ Chévere ”. Em deu veure com un home de mitjana edat que comença a perdre facultats. M’indigna pensar que potser té una mica de raó. Assegut al sofà, obro el diari mentre l’Horacio entra i surt de la terrassa, atén dues trucades telefòniques (“ OK, no problemo ”), obre la caixa d’eines i en treu un trepant enorme que podria foradar-me el crani d’una banda a l’altra amb la broca que hi acaba de col·locar. Li ofereixo una tassa de cafè amb llet. La rebutja. El que necessitarà, em demana al cap d’uns minuts, és pujar al pis on van a parar els cables de casa. M’ofereixo a acompanyar-lo: no havia pensat que aquesta acció seria imprescindible per “completar l’externalització”. Podria trucar a la Míriam per comentar-li si és pertinent picar al timbre del veí de l’àtic -és mosso d’esquadra- a quarts de deu d’un dimecres qualsevol, però si ho fes em cauria el pèl.

L’escala de veïns fa olor de marihuana. Veig que l’Horacio l’ha ensumat i es permet un somriure mínim: aquest gest em dona una pista de l’embotornament dels seus ulls, però no faig cap comentari sobre porros perquè això encara separaria una mica més la seva generació de la meva. La joventut amb un futur de merda al davant no ha d’interactuar gaire amb els seus botxins.

Pugem els esglaons de dos en dos, i quan arribem al quart pis comencem a sentir esbufecs. Són rítmics i en detectem, com a mínim, dos: un que sembla de búfal, l’altre que prové d’un cos de dimensions més reduïdes i que s’expressa amb més contenció. “ Ahí arriba están cogiendo ”, diu l’Horacio, assenyalant l’àtic. Si és el nostre mosso d’esquadra, el fet de picar al timbre i interrompre’l malmetrà per sempre més la nostra relació veïnal. L’operari em mira amb malícia. No tenim alternativa: per poder seguir completant la connexió telefònica hem d’accedir a l’àtic segona. Al replà, els esbufecs continuen. L’Horacio prem el timbre una, dues, tres i quatre vegades. Abans de la cinquena, crida: “ ¡Por favor, abran la puerta! ” Els veïns passen de nosaltres i continuen emetent sorolls que són com de locomotora antiga. L’operari pica a la porta, primer amb els artells, després amb la mà plana. L’únic que aconsegueix és que un veí del quart surti de casa i pugi fins on som nosaltres. Es permet aconsellar-nos que tornem en un altre moment: el mosso d’esquadra està “ocupat” -pica l’ullet- i ara no ens pot atendre.

Fem el que diu i passem una estona al menjador de casa, prenent cafè amb llet. L’Horacio m’ensenya fotos de la seva “ jevita ”, una noia que té els cabells molt negres i arrissats i els llavis pneumàtics. Diu que troba a faltar els pares, que encara no han pogut marxar de la seva “ maltrecha patria ”. Quan tornem a pujar a l’àtic els esbufecs s’han aturat. Tornem a picar al timbre, però el mosso d’esquadra tampoc obre la porta, i el veí del quart torna a aparèixer per dir-nos que “dorm”, i que el seu son és tan “profund” que no ens deu sentir. “Vostè sap quin és el moment ideal perquè ens faci cas?”, li demano. L’home arronsa les espatlles i respon que no. Quan torna al seu pis, l’Horacio i jo insistim una mica més sense aconseguir cap resultat. L’operari diu que se n’ha d’anar: s’ho està passant “chévere ” amb mi però li queden sis pisos per visitar abans no s’acabi la seva jornada laboral. Hauré de concertar una altra cita amb l’empresa de telefonia per més endavant. ¿Segur que no vol un cafè amb llet? D’aquí a una estona el mosso d’esquadra es llevarà i ens obrirà la porta. L’Horacio diu que no pot perdre més temps amb mi. S’emporta el trepant a dins de la caixa d’eines.

La resta del matí miro la tele, i passo de dinar i realment visc atrapat en un parèntesi estúpid fins que a mitja tarda la Míriam posa la clau al pany del pis.

stats