Publicitat
Publicitat

Cinc històries electorals

C atalonia is different. Els resultats de les eleccions recents al Congrés i al Senat espanyols no han deixat gaire marge de maniobra perquè els polítics facin aquells malabarismes dialèctics típics de les nits electorals, en què tots, per un motiu o un altre, acaben guanyant. A escala estatal, la contesa ha deixat vencedors i vençuts clars. No obstant això, les realitats diferencials de Catalunya i el País Basc permeten desenvolupar algunes lectures diferents. Permetin-me que ho faci a través de cinc casos de polítics que han guanyat, o han perdut, de manera inapel·lable. I això que cap d'ells formava part de les llistes electorals del seu partit.

Alícia i el vent de ponent. L'huracà popular (em nego a tornar a utilitzar l'expressió tsunami!) va pentinar de dalt a baix tots els territoris de l'Estat. Tots? No! Dues comunitats autònomes van resistir l'embranzida: el País Basc, on la voluntat dels ciutadans va convertir la formació de Rajoy en quarta força política, i Catalunya, on la ventada va perdre força només d'arribar a la Franja. Per als no entesos en fenòmens meteorològics, com Alícia Sánchez-Camacho, els vull explicar que la diferència entre un huracà i el vent de ponent que va recórrer Catalunya el 20-N és la mateixa que va del 44% de suport popular en el conjunt de l'Estat fins al 20% en el del Principat. És a dir, entre ser el primer destacat o, malgrat les expectatives desmesurades de la seva màxima dirigent, caure en una discretíssima tercera posició.

El lehendakari okupa. Si Carme Chacón és una de les grans damnificades d'aquestes eleccions a causa d'una doble derrota (el seu partit va perdre per primer cop a Catalunya en unes generals i, de passada, això la pot esborrar de la carrera successòria del socialisme espanyol), un altre personatge a qui els resultats passaran factura és Patxi López. El lehendakari okupa, en una expressió que va fer fortuna en la campanya, es vantava de poder fer, per fi, unes eleccions amb total llibertat. Doncs bé, els resultats en llibertat l'han tornat a situar davant de la dura realitat. Sense una esquerra abertzale il·legalitzada, no hauria accedit a la Lehendakaritza. Com a mínim fins que les granotes criessin pèl. Ara, davant de la nova conjuntura que s'obre amb l'abandonament de la violència per part d'ETA, López hauria d'oblidar-se del seu somni de fer carrera dins de la política espanyola i convocar eleccions anticipades al País Basc. Unes eleccions que, segons tots els indicis, el transportarien de nou als bancs de l'oposició.

Aberracions jurídiques. I mentre Patxi López es llepa les ferides, Arnaldo Otegi continua tancat a la presó de Logronyo. Avui en dia, ¿algú pot entendre la seva condemna a deu anys de presó acusat de formar part d'ETA i, en tant que dirigent de l'organització armada, d'haver impulsat el procés que ha d'acabar, paradoxalment, amb la seva dissolució? No és tot plegat un disbarat tan gran com l'èxit assolit per Amaiur -i el mateix Otegi- en les darreres eleccions?

Les retallades del president. Poques hores després del recompte electoral, Artur Mas va ensenyar la seva agenda oculta i va anunciar noves retallades. I ho va fer recalcant que els magnífics resultats de CiU eren un aval a la seva política d'austeritat. Certament, el president ha estat un dels grans guanyadors dels darrers comicis, tot i que el seu èxit pot esdevenir desolació per a un Duran i Lleida que, a causa de la majoria popular, tindrà un paper molt menys determinant a Madrid del que ell somiava.

Algú ho havia de dir! Després de diverses patacades consecutives, la nova ERC d'Oriol Junqueras ha aconseguit aturar la davallada i mantenir els tres escons al Congrés de Diputats espanyol. Si fa només dos mesos algú que no fos Joan Ridao hagués apostat per aquesta possibilitat li hauríem recomanat fer una teràpia de xoc que el retornés al món real. Ara bé, hauria estat possible aquest nou escenari republicà sense el paper generós jugat en els darrers temps per l'antic president Joan Puigcercós? Massa vegades la política ens mostra la seva cara més bruta. El gest de Puigcercós, en canvi, l'ennobleix.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT