22/01/2017

Cinc coses que perdono a 'Peppa Pig' (i una que no)

2 min
Cinc coses que perdono  a ‘Peppa Pig’ (i una que no)

Aquesta és la meva crítica televisiva més fonamentada. Ni que sigui perquè, com a orgullós responsable d’una criatura, se m’ha brindat l’ocasió de visionar tants capítols de Peppa Pig que, quan ara miro La taronja mecànica, ja no pateixo pel pobre protagonista sotmès a la tècnica Ludovic. Senzillament penso: “I espera el dia que tinguis fills”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A la sèrie li perdono que a les dues primeres temporades no apareguin cinturons de seguretat als cotxes perquè la responsabilitat de dur lligats els nens és dels pares, no de la televisió. I perquè van tenir el detall d’incloure’ls posteriorment, la qual cosa m’imagino que deu haver facilitat milions de negociacions al món, en aquell moment delicat d’entaforar maletes i criatures en un vehicle.

Li perdono que a sobre d’un televisor de tub catòdic hi tinguin una peixera tipus bol, tot i que sabem que aquesta configuració només pot acabar amb algú electrocutat, la tele traient guspires i un pobre peixet panteixant sobre la catifa.

Li perdono que la Peppa ja m’hagi trencat tres copes baló amb les seves freqüències de veu ultraagudes, inequívocament desenvolupades per un comando sinistre de la CIA.

Li perdono que no sigui una sèrie progressista -reprodueix alguns rols masclistes, és heteronormativa i no fomenta gaire l’acceptació de la diversitat- perquè ja ho compensaré per altres bandes i, almenys, els personatges acaben cada capítol indefectiblement cargolats de riure per terra, o saltant feliços sobre bassals de fang. I tot el que sigui oferir alternatives a l’eterna culpa judeocristiana té, a priori, la meva simpatia. Encara que hagi de netejar més sabates del compte.

Li perdono que introdueixi a tan tendra edat el meu fill en el concepte del precariat, en la figura de la Senyora Conill, a qui li veiem assumir les feines d’encarregada de l’aquari, venedora de souvenirs, caixera de supermercat, infermera, dentista, bibliotecària, pilot d’helicòpter, conductora d’autobús, venedora de gelats, operària d’un centre de reciclatge o venedora de tiquets en un parc d’atraccions. Ni la reforma laboral de Rajoy hauria tolerat una concatenació de contractes temporals així. Però l’hi perdono perquè segurament li serà més útil aquest model que el dels altres personatges, instal·lats en una certa comoditat burgesa de feina fixa i llegir el diari amb els peus sobre la taula de centre.

Ara bé, no li perdono que la Peppa i el seu germà Jordi tinguin nom, però el pare i la mare no: són, simplement “mama” i “papa”. Ja és prou dur educar un fill intentant fer-li comprendre que els seus progenitors tenim entitat pròpia i que no existim només com a proveïdors de béns materials i afecte... Només falta que la televisió reforci aquesta noció. Hem d’educar els fills en l’amor, però també en la independència. Però ara els deixo, que em reclamen perquè posi -per seixanta-quatrena vegada- l’episodi del dinosaure. Di-no-sau-re!

stats