Cinc raons per a un nou finançament
Fa pocs dies es van lliurar a la presidenta del Parlament de Catalunya l'informe i les conclusions de la comissió d'estudi d'un nou model de finançament basat en el concert econòmic. La comissió està formada pels grups parlamentaris i hi han comparegut tota una sèrie d'experts del país i de fora. En les conclusions, la comissió aposta per un model de finançament basat en una relació bilateral de la Generalitat amb l'Estat, en què l'Agència Tributària de Catalunya gestioni i recapti tots els impostos, i es pagui una quota de retorn a l'Estat pels serveis que aquest presti a Catalunya i per contribuir a la solidaritat interterritorial.
Des del meu punt de vista, hi ha cinc raons fonamentals per donar suport a aquesta proposta d'un nou sistema de finançament per a la Generalitat. La primera es pot justificar pel volum del dèficit fiscal català, és a dir, la diferència entre el que l'Estat gasta a Catalunya en forma de serveis públics i el que els catalans paguen a l'Estat mitjançant impostos. L'any 2009 el dèficit fiscal va representar el 8,4% del PIB, la qual cosa representa una quantia de 17.408 milions d'euros. Això vol dir que cada català fa una aportació neta anual a l'Estat de 2.329 euros i una família de quatre membres de 9.316 euros. És una aportació alta, i més encara si es té en compte que aquesta xifra es manté força constant al llarg del temps, com ho demostren els resultats del dèficit fiscal calculat altres anys. És un dèficit de caràcter estructural. Aquest volum de dèficit fiscal desincentiva el creixement econòmic de Catalunya i redueix el benestar dels seus ciutadans. Per tant, necessitem reduir la nostra aportació a l'Estat i això es pot aconseguir amb un sistema de finançament de la Generalitat en la línia del que proposa la comissió parlamentària esmentada.
La segona raó prové del fet que els models de finançament autonòmic que hem tingut fins ara parteixen del càlcul de les necessitats de despesa de la Generalitat i, després, li atorguen els recursos per finançar-les. El problema rau en el fet que històricament aquestes necessitats de despesa, que volen reflectir la despesa que generen les competències assumides per la Generalitat, han estat subestimades. Per exemple, en el model de finançament aprovat el 2009 les necessitats de despesa de la Generalitat representen un 16,9% de les del conjunt de comunitats autònomes, mentre que el 2009 la població de Catalunya representava un 17,1% del total. En conseqüència, es reconeixen unes necessitats de despesa que no són ni proporcionals al pes de la població catalana.
En canvi, el model de finançament que proposa la comissió parlamentària implica que tots els impostos que paguen els catalans els recapti i gestioni el govern de Catalunya, els quals tenen un pes respecte al conjunt de l'Estat d'entre el 19% i el 20%. D'aquest volum d'ingressos, se n'hauria de restar l'aportació a l'Estat per finançar les seves càrregues generals, els serveis que aquest encara pugui prestar a Catalunya i la solidaritat interterritorial. Com que Catalunya és un país que té una riquesa per sobre de la mitjana estatal, aquest mètode de finançament podria cobrir amb folgança les necessitats de despesa de la Generalitat. Certament, l'esmentat model no seria desitjable si Catalunya fos un país relativament pobre. A més a més, amb el nou model es guanyaria en sobirania tributària i disminuiria substancialment la nostra dependència de l'Estat.
La tercera raó es basa en la constatació que si Catalunya vol millorar substancialment el seu finançament és necessari que tingui un model propi o singular. Després de molts anys d'estudiar l'evolució del finançament autonòmic, m'he convençut que la generalització dels diferents models de finançament al conjunt de comunitats autònomes perjudica Catalunya. Totes les reformes i millores del finançament autonòmic han sorgit de Catalunya, però la seva generalització, l'aplicació del cafè per a tothom, no ens ha anat bé. Això és el que ha passat amb el model aprovat el 2009. En les negociacions amb l'Estat, el model que va proposar el govern de la Generalitat, inspirat en l'Estatut del 2006, jo el subscrivia. Ara bé, la seva generalització condicionada a haver de mantenir l'statu quo de les diferents autonomies el va desvirtuar i complicar inútilment.
La quarta raó la trobo en unes declaracions que Miquel Roca va fer recentment, arran de les des-afortunades paraules de Gregorio Peces-Barba sobre Catalunya. Miquel Roca afirmava que el pacte constitucional del 1978 s'ha esgotat i, en tot cas, si es vol se n'ha de fer un altre. Per tant, s'ha de buscar una nova relació amb l'Estat. Segons la meva opinió, les possibilitats són diverses i entre elles cal considerar també la via independentista. Aquest nou model de finançament, que implica una relació bilateral amb l'Estat, pot ser el primer pas per anar cap a aquesta nova relació.
Finalment, la cinquena raó és donar satisfacció a les demandes de més autogovern dels ciutadans de Catalunya. Avui aquests ciutadans mantenen un fort consens a favor d'un canvi del model de finançament de la Generalitat, inspirat en el concert econòmic. Tres de cada quatre catalans hi donen suport (un 75%). Així doncs, és obligació de tots els partits polítics catalans atendre les demandes polítiques dels seus ciutadans.
