Publicitat
Publicitat

Cinema en català: ni tot ni res

El 30 de juny de 2010 el Parlament va aprovar la llei del cinema, que entre altres fites es proposa assolir la normalització del català en un àmbit que, com diu el preàmbul, "no reflecteix la realitat sociolingüística del país". Amb aquesta finalitat el famós article 18 de la llei estableix l'obligació de les empreses de distribuir el 50 per cent de totes les còpies analògiques en llengua catalana. L'efecte més evident d'aquest article va ser la paralització de l'activitat de doblatge al català per part de les empreses del sector. Mentrestant, la legislatura es va acabar sense que s'hagués aprovat el reglament de la llei, instrument indispensable per a aplicar-la, i el mort va anar a raure a la taula del conseller Mascarell.

En la seva primera compareixença davant la Comissió de Cultura del Parlament, el dia 16 de febrer, el conseller va anunciar que "en unes poques setmanes" podria presentar la proposta de reglament. Més que la precipitació optimista el que interessa d'aquesta compareixença és el realisme del conseller: va confessar que aplicar la llei no és senzill perquè cal comptar amb uns interlocutors "que tenen unes idees una mica diferents de les nostres". (Si se'ns permet l'anacronisme, també cal comptar amb una població que segons l'estudi del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura fet públic al juliol prefereix majoritàriament el doblatge en castellà ).

Un mes després d'aquella primera compareixença, el diputat Pere Bosch va interpel·lar el conseller i el va instar a desplegar el reglament "amb la màxima diligència". El conseller va aprofitar la interpel·lació per a endinsar-se en el camí del realisme: el reglament encara necessitava "una bona feina per a poder-lo desplegar". Dit d'una altra manera, sense pacte amb les empreses la llei serà inaplicable. En aquest sentit, Mascarell vol fer història: no es tracta de desplegar lleis "de cara a la galeria" sinó de garantir a través del pacte la presència significativa del català a les pantalles del país, una fita que cap govern anterior ho ha estat capaç de materialitzar. Mascarell va tornar a pecar d'optimista ("estem en un horitzó de setmanes", va dir fa 20 setmanes) però la seva aposta pel diàleg ja ha donat el seu primer fruit amb l'anunci de Fedicine de reprendre l'activitat de doblatge interrompuda fa un any.

A partir d'aquí dues actituds són possibles. Es pot acusar el Govern de voler "suprimir la llei i negar el dret dels catalans a veure cinema en català", com ha fet un patètic Joan Puigcercós, o es pot subscriure el seny del conseller Mascarell i confiar en la seva capacitat política per a obtenir un pacte raonable, que preservi l'esperit de la llei encara que no en respecti fil per randa la lletra. Si la política és l'art del possible, la política lingüística també, i aspirar a l'impossible és una activitat que cal reservar a partits de l'oposició que ja no tenen vocació de govern.

Una línia argumental que val la pena explorar és la que sosté que el català no es normalitzarà (ni al cinema ni enlloc) si no és en el marc d'un estat català independent. En aquest punt, cal no sobreestimar les virtuts de l'estatalitat. Fixem-nos per exemple en Ucraïna, un país de doblatge que en 20 anys d'independència no ha aconseguit capgirar el predomini de l'idioma rus a les seves pantalles.

Segons la llei del cinema d'Ucraïna, del 1998, totes les pel·lícules estrangeres s'han de doblar o subtitular en ucraïnès. En vista de la inoperància d'aquesta disposició, l'any 2006 el govern sorgit de la Revolució Taronja va aprovar un decret de quotes: el 20 per cent de les còpies havien de ser en ucraïnès a partir del setembre de 2006, el 50 per cent a partir del gener de 2007 i el 70 per cent a partir del juliol de 2007.

El decret va trobar l'oposició ferotge de les empreses del sector, i arran d'un recurs de l'Associació per a la Promoció de la Cinematografia Ucraïnesa el Tribunal d'Apel·lació de Kíev el va tombar. A banda de l'argument constitucional (la Constitució d'Ucraïna protegeix el rus) en aquest debat també es va esgrimir l'argument econòmic: doblar tantes pel·lícules a l'ucraïnès resulta massa car davant l'alternativa de recórrer a les pel·lícules doblades al rus a la Federació Russa, cosa que d'altra banda no contraria les preferències d'uns espectadors acostumats des de l'època soviètica a consumir cinema en rus. El resultat és que la majoria de pel·lícules estrangeres que s'exhibeixen a Ucraïna continuen essent doblades al rus.

En altres paraules, si el conseller Mascarell se'n surt, haurà demostrat que no tot s'ha de supeditar a una independència que no sabem si arribarà i que, si arriba, potser no podrà donar satisfacció a totes les esperances que hi haurem dipositat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT