29/11/2015

Podem, Ciutadans i l’atractiu del que és nou

3 min

Els inicis de Podem són recordats per les seves invectives contra el que anomenaven “casta”, associades a un discurs de valoració del que és nou en política, en contraposició als hàbits i pràctiques que havien menat al caos general. Es presentaven com un grup o formació sense compromisos adquirits amb el passat i, per tant, amb capacitat i ganes d’orejar -i d’oxigenar- el panorama. Eren immaculats i portaven les motxilles estibades de futur. No és estrany que empeltessin mudes d’il·lusió a una ciutadania que ja l’havia perduda tota però que n’enyorava els efectes narcòtics i àdhuc afrodisíacs. Podem va esdevenir un sentiment. Per què voleu votar-lo, vaig preguntar a dues al·lotes joves que me’n parlaren. Se sentien temptades per unes propostes que igualment havien figurat des de feia decennis en el programa dels comunistes -en la seva diversitat de sigles-. Però elles no s’havien interessat mai pels programes d’aquests partits: Podem eren nous, frescos, efervescents i encoratjadors. Sobretot, nous.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Diríeu que la novetat ha perdut algun pes a mesura que els dirigents de Podem han trescat per la política d’ací i d’allà. Ara se’n valoren altres capacitats, la seva veu crítica, la seva proximitat, la creació d’un relat més incisiu i més obert. Són més àgils que els socialistes i que els comunistes en la connexió amb la societat davant les noves situacions. Val a dir que alguns comportaments i algunes tàctiques han erosionat la imatge del partit. Però, d’aquells aperduats que es queixaven d’això i d’allò a les places de les ciutats espanyoles, no n’esperava ningú la metamorfosi que els ha menat a cristal·litzar en un partit que finalment comença a assemblar-se als altres en uns quants aspectes organitzatius. El discurs de l’extrema dreta que s’entesta a veure’ls com uns descambuixats que voldrien convertir les institucions en escenari d’una estrafolària guerrilla urbana ha perdut credibilitat i, sobretot, gràcia, si és que n’havia tinguda mai.

La torxa de la desconnexió amb el passat l’ha agafada Ciutadans -amb especial visibilitat, Albert Rivera-, i la passeja per sigui quin sigui el paratge polític on porta la bona nova. Li ha creat alguns problemes de plató, però és difícil que aquests problemes afectin seriosament el seu full de ruta. La joventut d’alguns dels principals líders de Podem s’adiu amb aquest missatge. Així, la seva desimboltura en negar-se a mirar enrere i donar el món per inaugurat just ara aporta un miratge de confort intel·lectual veritablement temptador per a una legió de ciutadans que es defineixen com a apolítics. Enterrar el passat a cops d’il·lusió pel futur vol dir, per exemple, arrasar la memòria històrica -tot i que, també s’ha de dir, amb un respecte pels morts que no ha mostrat el PP-. Els joves líders encara no havien nascut quan “ media España ocupaba España entera / con la vulgaridad, con el desprecio / total de que es capaz, frente al vencido, / un intratable pueblo de cabreros ”, i la simple distància cronològica justificaria la llosa de l’oblit a l’estil Osborne.

Aquesta estratègia també permet enterrar al cementiri del passat algunes qüestions que, superades, significarien l’alleujament victoriós dels poders fàctics. Passa que la realitat no ha nascut avui, es nodreix del somnis de futur tant com de l’energia de la Història. No perquè el seu batec a penes si es percep ara mateix; no perquè els sindicats obrers s’hagin estovat en una autocomplaença burocràtica; no perquè circuli la por per les venes dels treballadors; no perquè el desmantellament de les administracions socialistes de l’Est hagi donat barra lliure als neoliberals: no per això es pot donar per neutralitzada i sepultada la lluita de classes. Els opressors són cada dia més eficients i brutals en la seva opressió i els oprimits viuen un malson cada dia més angoixant, entre les runes dels seus drets i l’asfíxia de les seves esperances. Però la lluita de classes és la gran realitat de la Història. Podem no parlar-ne, podem simular la superació de l’antagonisme essencial de la Humanitat. Podem fins i tot presentar-la com un anacronisme pintoresc, però no per això minvarà el sofriment de les classes treballadores.

Joves o no, els líders polítics no haurien de pensar els seus programes sense tenir present que, d’aquestes realitats, no se’n pot fer befa ni material per a l’oblit, perquè la seva càrrega explosiva, ara silenciosa, es pot activar sense que ho hagi previst ningú, com passa amb tantes sacsejades de la política.

stats