Publicitat
Publicitat

Ciutat cooperativa vs. ciutat neoliberal

El 1967, a Le droit à la ville, Henri Lefebvre anunciava “la mort de la ciutat”. La industrialització n’havia comportat la implosió-explosió: endins, la ciutat esclatava morfològicament i social, triturada per la mercantilització; enfora, s’urbanitzava el camp. L’alternativa passava pel dret a la ciutat, en una vida urbana basada en la trobada col·lectiva i el valor d’ús de la ciutat.

Avui, quan la crisi urbana és global, les Nacions Unides convoquen a Quito la Conferència sobre Desenvolupament Urbà Sostenible - Hàbitat III, per promoure una “nova agenda urbana” per al conjunt dels assentaments humans. No obstant, com narra Mike Davis a Planeta de ciudades miseria, més de la meitat de la població mundial ja viu en ciutats i bona part ho fa on n’han perdut -Candel sospira- el nom: slums, bidonville, villas miseria, favelas. Malgrat el relat de “desenvolupament sostenible”, la urbanització avança absorbint excedent a la recerca de plusvalor. I la crisi ambiental i el darrer ajust financer-hipotecari ens mostren de nou el seu caràcter explosiu i implosiu.

Camí a Quito, Hàbitat III s’atura a Barcelona, en un Diàleg en què l’ajuntament anterior volia l’smart city i on ara es parlarà d’espai públic, de dret a l’habitatge, de mobilitat sostenible. Malgrat l’escepticisme envers aquests tipus d’esdeveniments, hem d’insistir en la necessitat d’un canvi substancial de l’actual model de ciutat, no només insostenible sinó també profundament injust.

La ciutat lucrativa és una ciutat dual. Basades en l’expansió immobiliària i en la requalificació del sòl pel guany més elevat, vivim en ciutats que -com escriu Gemma Garcia Fàbrega- no són decidides pels seus habitants sinó per antics i nous senyors del boom. Banquers, promotors, constructores i centres de decisió política són comandats avui per fons d’inversió global, per crear una ciutat lucrativa per a uns i hostil per a d’altres.

Privatitzant l’espai i l’excedent urbà, la ciutat neoliberal és una ciutat dual, on la qualitat de vida és per a qui la pot pagar i on hem d’inventar termes com pobresa energètica. En aquesta ciutat, l’espoli de les classes populars no només prové d’un treball precari (o de la seva manca), sinó de transferències massives de riquesa d’hipoteques i lloguers, en allò que David Harvey defineix com a “drenatge perpetu” cap a classes rendistes o extractives. Privilegiant el consumisme, la individualització i l’acceleració de la vida, la ciutat lucrativa ha relegat la solidaritat social i l’ajuda mútua, però de les cendres neix la PAH i una constatació: si la construcció de la ciutat és dominada per les lògiques mercantils, finalment no s’hi podrà viure.

Dret a la ciutat i model socioeconòmic. Davant del model actual, cal un planejament urbanístic col·lectiu i redistributiu. Cal, a més, garantir el vell dret a la ciutat de Lefebvre, que emmarca lluites antidesnonaments, en defensa d’espais verds, per la gestió pública/comunal de l’aigua o per l’ús social del carrer. A Barcelona, en paral·lel a Hàbitat III, la Plataforma Global pel Dret a la Ciutat reclamarà abaratir l’habitatge, eradicar ordenances “cíviques” i potenciar alternatives al monocultiu turístic i a l’omnipresent automòbil. Davant d’una urbanització orientada per interessos privats, la ciutat com a bé comú.

Però per canviar la ciutat necessitem un altre model socioeconòmic. Durant anys, a Barcelona hi ha regnat la concertació público-privada, les rendes de monopoli i la ciutat-marca, i l’èxit ha estat clamorós: del boom immobiliari al turístic, amb la precarietat associada de les kelly (netejadores d’hotel), de manters, de conductors de rickshaw, de guies per propines.

En un altre pla, 4.700 iniciatives socioeconòmiques generen el 8% de l’ocupació i el 7% del PIB de Barcelona. Afrontant cooperativament la resolució de necessitats, articulen la vida urbana amb vessants socioempresarials i comunitaris. Apostant pel mercat social local i ecosistemes cooperatius barrials, l’economia social i solidària és un actor urbà emergent. Cal fomentar-ne la consolidació i l’extensió: pot fer de la ciutat un espai de redistribució, equitat i democràcia econòmica.

L’agenda urbana postcapitalista no pot quedar-se en relats de “desenvolupament sostenible”. Cal decidir col·lectivament com vivim, exercir el dret a la ciutat i impulsar una economia que no maximitzi beneficis per als inversors, sinó renda i drets per a tots els habitants de la ciutat. Cal transitar de la ciutat lucrativa a la ciutat cooperativa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT