Climent Garau, homenot
Menut d’estatura però gegantí intel·lectualment i cívicament (també espiritualment), aquest cap de setmana ens ha deixat als noranta anys Climent Garau, un d’aquests personatges que, per la seva trajectòria i brillantor, goso dir que Josep Pla no hauria dubtat a incloure dins la seva cèlebre galeria dels Homenots. En teniu informació ben àmplia a l’ARA Balears d’ahir diumenge, amb articles de redacció; de la directora, Cristina Ros, i del professor i escriptor Damià Pons, que dibuixaven un perfil ben complet del personatge. També hi havia tuits de condol que anaven des de la presidenta, Francina Armengol, fins a Salvador Cardús, passant per Josep M. Terricabras i qui vulgueu. Segon president de l’Obra Cultural Balear, fundador del Grup Blanquerna, compromès políticament diverses vegades al llarg de la seva vida, autor d’un llibre de memòries (juntament amb Jaume Mateu, actual president de l’OCB) titulat Un fil de memòria, del tot necessari per entendre l’evolució política i cultural de les Balears en els últims cinquanta anys, Climent Garau és una d’aquelles figures (com un Francesc de Borja Moll, com un Joan Mascaró Fornés, com un Joan Coromines) que, cadascun a la seva manera, no varen malbaratar ni un segon de les seves vides tan fecundes a tot el que poguessin aportar a la construcció d’una cultura catalana madura, completa i assedegada d’excel·lència i, sobretot, de llibertat.
Poca cosa puc aportar al record d’un home com aquest, tret d’una visita que vaig tenir el plaer de fer-li l’any passat pels volts de Nadal a la seva casa de Bunyola, amb motiu de la filmació d’un documental precisament sobre el cinquantenari de l’Obra Cultural Balear, que si tot va bé s’hauria d’estrenar aviat. El primer que em va impressionar va ser la força vital d’un senyor de gairebé noranta anys que pujava i baixava un coster ben pronunciat per cuidar els seus animals i els seus arbres (es queixava que no sé quina mosca li havia fet malbé la collita d’oliva). I el segon, però especialment, una vivesa mental que, en la conversa, el feia anar amb una facilitat desarmadora de Llull a Hegel, de Shakespeare a Thomas Mann, de Llorenç Villalonga a Dionisio Ridruejo, de Mallorca a Catalunya i de Catalunya a la resta del món. Mai amb afectació ni amb pedanteria, ben al contrari: amb la humilitat d’algú que havia intentat entendre el seu món i el seu temps i que no estava segur d’haver-ho aconseguit. Només d’una cosa estava completament segur: que ni al seu país ni a ell mateix els havien de prendre el pèl mai més. Era perfectament conscient que Catalunya es juga el seu futur nacional en aquest moment, i que les Balears..., bé, les Balears amb una mica de sort i molt d’esforç podrien continuar amb la seva mala salut nacional de ferro.
La conversa va durar tot un matí, i va ser una delícia. En acomiadar-nos, em va fer obsequi d’uns pebres coents cultivats per ell mateix, que no cal dir que varen ser boníssims. També em va encaixar la mà, i no era la mà tova o tremolosa d’un ancià, sinó la mà ferma d’un home cabal i amb les idees clares. Li devem gratitud, a Climent Garau, i, per descomptat, seguir el seu exemple.
