Cobrar per paraules

Cada cop que algú el tracta d'escriptor, Joan Maragall s'agita a la tomba. I avui, que fa cent cinquanta-un anys que va néixer i que les autoritats recordaran el gran escriptor aquí i allà, deu estar tip de fer capbussons. No hi havia ofici que Maragall detestés tant com el d'escriptor, entès com algú que publica per diners, compulsivament i sense patir per si té alguna cosa a dir o només ganes de ser aplaudit i d'enjoiar la dona. Ell trobava un crim cobrar per paraules com qui cobra per arreglar un pany o defensar un client, i insistia que res que no surti d'una necessitat íntima o de l'impuls per modificar un estat del món hauria de publicar-se. Pensareu que això només pot dir-se quan es té el pa assegurat per a tretze fills, però si dediquéssim el doble de temps, d'amor i d'intenció a omplir la meitat de pàgines tots hi guanyaríem. Hem oblidat que un xarlatà pot fer tant mal com un mestre gandul, un polític ase o un pare absent, perquè hem rebaixat el sentit de les pròpies paraules. Per a més inri, si Maragall veiés en què s'ha convertit ser poeta avui, reviscolaria per boicotejar la meitat de premis i festivals. Jo confiava que amb la crisi els inspirats s'entregarien a projectes més vulgars, però a cada casa continua havent-hi un poeta amb la seva ànima afectada de poeta, el seu poemari premiat i el seu minut de glòria en un festival.

És tan evident que la necessitat econòmica estimula la creació com que no estimula la qualitat. De fet, segons Maragall, les presses i l'aparador dels escriptors només la perjudiquen. Per això avui no celebrem l'aniversari de cap escriptor sinó d'un poeta, un traductor i un articulista que va pagar amb ansietat, censures i retrets el preu de cada paraula que va escriure, demostrant que només perdura allò que es fa més enllà d'un mateix.