'Coitus interruptus' televisiu
DKiss és una d’aquestes noves cadenes que es poden trobar per la TDT on fan programes importats de la televisió més passada de rosca nord-americana. Gran-diosa, sobre dones obeses; Vidas gigantes, sobre dones molt altes; Infidelidades mortales, que no necessita aclariment; Amor al primer click, que tampoc, i Un asesino en la familia, que encara menys. Aquesta setmana han estrenat un altre programa que també és molt explícit en el seu títol: El sexo me llevó a urgencias. Cada dilluns a les 21.30 h. Com és obvi, es tracta de gent que practicant sexe han acabat malferits, malalts o amb reaccions estranyes, i es veuen humiliats per haver d’explicar als metges situacions sexuals lamentables amb final fatídic. Les més perjudicades en les trames inversemblants sempre són les dones, víctimes habituals d’un excés d’ímpetu de les seves parelles. Una dona que té un orgasme que li dura hores i hores i que li pot venir en el moment més inesperat; una altra que pateix una greu inflamació a les parts baixes que no la deixa ni caminar; una altra que rebenta amb el cap una paret de pladur després de rebre l’envestida del seu nòvio, fins aleshores verge, de dos-cents quilos de pes; un home que pateix una fractura de penis...
El relat es construeix a partir d’un grup d’actors que recreen la situació, tant en el moment de l’acte sexual com en l’arribada a l’hospital i les explicacions al metge. Però la ficció es combina amb la part documental, on els suposats protagonistes reals van explicant l’evolució dels fets i com se sentien. Però és evident que, tot i intentar fingir aquesta part de realitat, les històries són més falses que els orgasmes que tots aparenten tenir.
A El sexo me llevó a urgencias el que fan sempre és crear coitus interruptus televisius. Entonar l’espectador amb escenes de sexe que de seguida es veuen estroncades. Cada episodi va entrellaçant tres casos diferents, de manera que la narració té molt ritme i sempre es creen noves expectatives del que succeirà. La comèdia rau en el patetisme de les situacions, en el ridícul davant d’uns metges que sovint no estan a l’altura de les circumstàncies. Es tracta de jugar amb la morbositat de les situacions més llastimoses i amb la part més íntima de les persones. És com una mena de vexació pública dels personatges utilitzant un llenguatge televisiu que trenca els tabús sobre el sexe.
El resultat és una estona de comèdia televisiva on l’espectador, perplex, es pot veure atrapat durant una estona de manera puntual. Ara bé, tornar-se addicte a aquesta cadena i els seus tipus de continguts és gairebé assumir el risc d’acabar-se assemblant als éssers patètics que hi surten.
