Publicitat
Publicitat

Collita de lliçons

Aquesta primavera hi ha collita de lliçons. Passejo per la plaça i escolto comentaris i llegeixo reflexions aquí i allí.

Com brots nous, alguns joves es desperten de la letargia dels estudis que no satisfan la seva set de coneixement aplicable i reneguen de les feines que no els permeten viure amb plenitud. La resta de la societat, arrecerats en l'edat madura, en el privilegi d'un bon sou o de la protecció familiar, els hem observat i escoltat sorpresos. Així, dia a dia, han concentrat l'interès de la majoria de la població. Al final, els grups diversos que s'han trobat a la plaça han divergit en les decisions, i, per fi, el bloqueig de l'entrada al Parlament de Catalunya ha mostrat una altra cara del moviment. Segurament es trigarà anys a escatir els diversos significats de les persones indignades , però ja hem pres apunts i ara cal estudiar-los.

Les lliçons de les places no m'arriben soles. La fundació Arrels, que treballa per la recuperació de persones que viuen al carrer, al seu butlletí d'hivern informa que entre el 2007 i el 2011 s'han executat al voltant d'uns 500.000 desnonaments a l'Estat espanyol. A Arrels saben, per experiència, que algunes persones arriben a viure al carrer a partir d'un desnonament, que sol venir després de la impossibilitat de trobar feina una vegada perduda la que tenien. Arrels subratlla que la Constitució declara com un dret el fet de tenir un habitatge digne, i el govern està obligat a impedir l'especulació.

Una altra lliçó que m'arriba a través d'internet és, en aquest cas, d'un extreballador de banca, Joan Antoni Melé, que es dedica a fer conferències arreu a favor de l'anomenada banca ètica. Enraona de la seva llarga experiència treballant en una entitat bancària de les que tots coneixem, on ha suportat l'exigència d'augmentar el tant per cent de guanys en cada exercici. De quina mena d'operacions es llançaven perquè els clients se sentissin empentats a gastar més. Per exemple: concessió de crèdits que no havien demanat i que, per no decebre el banc, alguns acceptaven. Melé explica que hi ha un procés en què el client preferent es converteix en segrestat per les idees del banc, en un procés similar a la síndrome d'Estocolm.

Assenyala com, al cap d'uns anys, la mentalitat d'una persona que estalviava per la creença tradicional que fer-ho el trauria d'un mal moment econòmic es transformava en una altra i especulava comprant un pis -o cinc o deu- per revendre'l i guanyar molts diners. Ara bé, tants diners, uns anys més tard, no serien prou, afirma Melé, per comprar un pis per al fill de l'especulador, que s'hauria de quedar a casa dels pares.

Guanyar molts diners, perdre la vida. O perdre la casa. He recordat que, fa poc, a Eivissa m'explicaren com fa quinze o vint anys moltes persones es van enlluernar amb els milions que les immobiliàries els pagaven per l'antiga caseta familiar. Van vendre-la, doncs, i van anar a viure en un pis amb la llibreta carregada de doblers, els quals, en no gaire temps, van escurçar el seu valor. Aquell capital aviat no els seria suficient, ni de bon tros, per comprar un lloc més gran, ni molt menys una altra casa, perquè els preus no paraven de pujar. Es van adonar massa tard que, sense una necessitat real, van vendre el que més s'estimaven, la manera de viure a la casa dels pares, i llavors van quedar condemnats a viure una altra vida. Aquest fet tan simple deu haver esdevingut norma en zones turístiques.

Anys enrere a l'Horta de València va passar que els hereus, que per tradició s'enduien la major part de la hisenda, no es van convertir pas en els més rics. Ho serien els fills segons, els marjalers, que havien rebut les zones arran de mar, que eren infèrtils. Perquè amb el canvi del cicle economicosocial, les marjals van convertir-se en terrenys desitjables per construir-hi hotels i apartaments. Es van fer rics. Però ho són, encara?, són més feliços?

Al costat d'aquest canvi de mentalitat, que es va estendre per la societat durant anys, emborratxada perquè semblava possible estacar gossos amb llonganisses, Joan Antoni Melé recorda ara les virtuts inicials de la banca, en què algú posa uns estalvis que en aquell moment no li fan falta perquè d'altres, que estan escurats, puguin muntar una empresa, un negoci, perquè els facin servir perquè els necessiten per progressar i crear riquesa. I la banca ètica parteix d'aquest principi.

He repassat les lliçons i crec haver assimilat que el vot a llistes obertes seria favorable per a la democràcia, tant com el fet de revocar un càrrec elegit que no compleix com cal. Em sembla positiva la implicació de ciutadans en la presa de decisions polítiques, com l'eliminació de privilegis en les pensions de càrrecs i ex-càrrecs públics; igualment, que no hi hagi prescripció en delictes de corrupció. Que lliurar el pis signifiqui la cancel·lació de la hipoteca i el deute amb el banc. Em queden més qüestions per rumiar.

Si entre tots espolsem aquesta mentalitat del màxim benefici i reflexionem a fons, potser serem capaços d'aplicar la lliçó apresa i una altra manera de fer política serà possible.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT