Publicitat
Publicitat

Comandants en cap

És del tot versemblant donar per fet que Donald Trump ignora qui era Zygmunt Bauman, i que, en cas que en tingués notícia, li produiria una aversió instintiva sense necessitat de llegir-lo. Trump, en qualsevol cas, no vol ser un president del EUA líquid sinó sòlid i inexpugnable com un mur fronterer, i per això ja ha signat l’ordre i ha posat calendari a la construcció del que vol aixecar a la frontera amb Mèxic. Les primeres vegades que en va parlar, el projecte del mur semblava només una bravata (una bravata descomunal, com tot el que té a veure amb aquest personatge) i fins i tot un deliri de realització impossible. Però ara ja és una ordre presidencial, forma part de l’agenda política de la Casa Blanca i comença a tenir unes característiques més o menys perfilades: sembla que farà uns sis metres d’alçada, que costarà entre deu i vint-i-cinc mil milions de dòlars (“ Nothing we can’t afford ”, deu mastegar el paquiderm taronja en mirar-se els números) i que lògicament aprofitarà, per cobrir els més de 3.200 quilòmetres del seu recorregut, els trams ja construïts i els que venen donats per la naturalesa en forma d’accidents geogràfics. En poc temps, el que sonava com una amenaça estúpida i volàtil comença a prendre, literalment, cos. Cos real i sòlid. Penso en els analistes d’arreu del món occidental que en els últims set o vuit mesos han fet aquesta trajectòria inquietant: “Trump no guanyarà mai de cap de les maneres”, “La victòria de Trump es veia venir de lluny”, “Haver guanyat les eleccions suavitzarà el discurs de Trump”, “Trump suavitzarà el seu discurs quan prengui possessió del càrrec”. Tot això dit i sostingut sense perdre mai l’aplom.

Com a president dels EUA, Trump és també el comandant en cap de les forces armades del seu país, i això fa que tot el que fa i diu es torni encara més alarmant, no només pel que fa al mur sinó també, o sobretot, quan afirma el valor de la tortura com a instrument per a la seguretat nacional o quan, en relació a Europa, celebra el Brexit britànic o deplora la política de Merkel sobre l’acolliment de refugiats i immigrants. Un retret que Trump certament no haurà de fer a Espanya, un país on l’últim ministre de l’Interior justificava (no a títol personal, sinó en nom del govern) l’incompliment de les seves obligacions europees en matèria de refugiats amb el molt trumpià argument que “no sabem quines són les intencions d’aquesta gent”.

A Espanya, l’equivalent del comandant en cap és el cap suprem dels exèrcits, un càrrec que ostenta el rei de la nació indivisible, que és algú que es dedica a vendre armament militar, molt car i d’una gran capacitat destructora, a un país com l’Aràbia Saudita. Comprar la pau venent armes al teu enemic és una política ben estranya, per contraproduent. L’anterior cap de les forces armades espanyoles és ara rei emèrit, i és un fluix de bragueta a qui els serveis d’intel·ligència li havien de resoldre i pagar les conseqüències dels seus fogots. Trump també és ofensiu per a les dones i, per tant, per a la dignitat humana, però almenys no s’ho fa pagar pels contribuents.

Més continguts de