Publicitat
Publicitat

Combatre o construir amb paraules

Llegeixo al Herald Scotland que els nacionalistes de l'SNP han acusat la BBC de parcialitat per un debat televisiu sobre el referèndum per la independència en el prestigiós programa Question time . Resulta que la majoria dels participants escollits per al debat -que allà, més respectuosament, anomenen panellists i no amb la desacreditada expressió tertulians , com aquí- eren clarament contraris a la independència d'Escòcia. La BBC s'ha excusat ràpidament dient que es tractava d'un programa ordinari, amb representants de tots els sectors polítics, i no pas un especial sobre la independència. Alhora, ha reafirmat el seu compromís amb la imparcialitat com a nucli fonamental del servei públic que és i del compromís amb l'audiència. Un compromís d'imparcialitat que ja havia portat la BBC, a principis d'any, a fer una sèrie de recomanacions als seus professionals perquè no fessin servir termes amb càrrega negativa per referir-se a la independència, com ara divorci o separació . I, esclar, de la mateixa manera, havia desaconsellat l'ús d'expressions afavoridores de la independència usades habitualment per l'SNP com ara referir-se a Escòcia com a un futur "estat europeu normal".

DIGUEU-LOS LLEPAFILS a aquests ara per ara britànics, als quals la correcció política té lligats de peus i mans. Però és notori que hi ha un gruix de tradició democràtica que estableix una distància entre els Parlaments de Holyrood i el del Parc de la Ciutadella molt superior als 1.667 quilòmetres que els separen. I això, per no parlar de la diferència abismal que hi afegeixen els escassos 62 quilòmetres de més que hi ha entre Holyrood i la Carrera de San Jerónimo. Però, més enllà de com s'entén la imparcialitat a la televisió pública a Madrid, Barcelona o Edimburg, el cert és que el combat per la independència, aquí i allà, és també i sobretot una guerra de paraules carregades de significats. Un combat que busca no tant el debat racional sinó el rebuig o l'adhesió i, en definitiva, la derrota o la victòria emocional. En els extrems, es tracta de fer por anunciant l'apocalipsi final, o de prometre l'Arcàdia feliç per a l'endemà mateix de l'alliberament definitiu. I si és cert que un independentisme il·lús pot generar molta frustració l'endemà del gran dia, l'unitarisme apocalíptic pot acabar provocant molta violència a mesura que ens acostem a l'adéu a Espanya.

EN UN ALTRE ARTICLE JA VAIG explicar que a la ponència política del darrer congrés del PP a Catalunya, en només disset pàgines, sortia vint-i-quatre vegades el concepte de separació per quatre el d' independència . I és sabut que els que volen parar els peus al president Artur Mas amenacen amb un "xoc de trens" per referir-se a una cosa tan assenyada i pacífica com és la voluntat democràtica de sobirania dels catalans, i que tot l'independentisme situa a les urnes i no pas a les vies de tren. O, encara, tenim l'espantall de la divisió, tan ben expressat en una recent entrevista a El Punt/Avui per Duran i Lleida: "La meva obligació és canalitzar aquests legítims sentiments [independentistes] cap a una aposta viable i que no divideixi". Dues al preu d'una: l'independentisme és "un sentiment" -i no un dret, o una exigència de dignitat nacional- i així se'l pot "canalitzar" perquè no divideixi. Com si l'unionisme no fos també un sentiment, i no ens dividís, potser encara més!

L'INDEPENDENTISME, PERÒ, també té pendent la revisió i renovació del seu llenguatge. Superada la fase reactiva, la del "plantar cara" i del "s'ha acabat el bròquil", hauria d'entrar ràpidament -no queda gaire temps- en un discurs propositiu, cordial i generós. Res de xocs de trens: la independència, com a via directa cap al món. Res de divorcis ni separacions: la independència, camí de concòrdia amb Espanya. Res de ressentiments per canalitzar: simplement, voluntat de ser un país lliure, just i pròsper. I sobretot: la independència com a exigència de radicalitat democràtica.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT