De Companys al Ministeri de la Veritat
Segurament us ha passat. A Mark Bellison el foten fora de la feina. Guionista de cinema. I li diuen a la cara amb una rialla de cola industrial: els teus guions són avorridíssims, fan badallar un badall. A la nit té una cita amb una xiqueta estupenda. I la noia li fot un bufet lliure de cleques: el teu nas sembla l’Himàlaia, no hi pujaria mai. ¿I aquestes orelles groguenques laberíntiques? Segur que amagues secrets encriptats als quilòmetres de cera. Com que tot pot millorar el foten fora del pis perquè no paga el lloguer. Se’n va al banc a treure els diners que li queden i... puff! Peta el sistema. El caixer li pregunta quants diners tenia i el Mark dubta. Té un moment d’epifania: menteix. Menteix per primer cop en la història. I diu que té 800 dòlars. El creuen i els hi donen. The invention of lying és una pel·lícula en un món on tothom sempre diu la veritat. Ningú menteix. Tot a la cara. Descarnadament. A pèl. És ficció, contràriament a la realitat que vivim al planeta estat espanyol: basat en la mentida diària, total, absoluta, eterna contra Catalunya.
Menteixen polítics, mitjans, intel·lectuals, empresaris, criatures que aguanten barres de bars, sexadors de pollastres, addictes al formol... Menteixen col·lectivament, com una orquestra vella i rovellada, sobre els ferits de la repressió policial el dia del referèndum. Menteixen individualment, com cantants enrogallats de festes majors de zombis, menteix el ministre Dastis dient que no s’ensenya castellà a Catalunya. Mentides, enganys, falsedats... Aixecades de camisa amanides amb insults, amenaces, escarnis, vexacions, humiliacions... És el Ministeri de la Veritat del Gran Germà de George Orwell. No està edificat a l’URSS totalitària: és l’Espanya construïda amb totxos de mentida, de ficció, de destrucció, d’odi. El Ministeri de la Farsa. Qui vol viure així? Quina ment sana voldria que els seus fills s’eduquessin en aquest imperi de la mentida? Quin cap no lobotomitzat pot justificar tot això? Quina cultura es pot basar en aquesta tortura? Ni els animals actuen així. Hi ha més veritat, raó, diàleg en el bigoti d’un gat que en tot aquest Ministeri de la Veritat Espanyola.
La veritat sempre sura. Sempre fa surf. Surfing Catalunya. Se’n va adonar, al final, Lluís Companys, ara que fa 77 anys el va assassinar l’etern Ministeri de la Veritat Espanyola. Però abans ja el van assassinar les mentides, les ensarronades, del mateix Ministeri. El president, la Generalitat, Catalunya enganyada i traïda pel govern republicà de Juan Negrín, el socialista que mentia i era un comunista a sou del Gran Germà URSS. La Catalunya vexada, humiliada, jutjada, torturada per un govern suposadament amic que ocupa Barcelona. I la darrera gran mentida del 18 de gener de 1939. Quan Negrín informa Companys que la situació de la guerra és greu però no desesperada. La mentida, la bogeria. I estira Companys a fer una crida a la resistència total. I ho fa, perquè no sigui dit que els catalans són deslleials. És el seu darrer discurs, el dia 20: “En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins i tot el nostre nom...” Crida al suïcidi final. Però els catalans ja estan esborrats. L’endemà Negrín li diu a Companys que s’ha d’evacuar la ciutat. Està tot perdut des de fa temps. Companys, indignat. Sí, Negrín menteix sempre. El Negrín amic que deia el 1938: “Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos. En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro”. Us sona? Ho repeteixen el 2017 els amics i els enemics. Ho repeteix sempre el Ministeri de la Veritat. Vivim en un estat on tot és mentida i els catalans hem fet una cosa única: dir la veritat. El guió de la pel·lícula fa un gir. La veritat és l’única resposta possible per poder viure en pau.
