Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

'Conditio sine qua non'

Al llibre La petita història de La Masia del Barça , l'autor, Ramon Besa, recull unes paraules del madridista Fernando Hierro, que va ser director esportiu de la Federació Espanyola de Futbol, a propòsit dels nanos del Barça quan anaven convocats a les seleccions inferiors: "Si et poses a l'entrada del menjador sense saber de quin equip ve cada jugador, al cap de poca estona identificaràs els que vénen del Barcelona, perquè se'ls distingeix fins i tot en la manera de seure a taula, de servir-se, de parlar. Així que imagina't si és normal que se'ls distingeixi per com juguen al camp". El Barça els vol llestos, tècnics, ràpids. I ben educats. Ja ho deia Oriol Tort, el descobridor de tant talent que la nova Masia porta el seu nom: "No pots ensenyar als nens només a guanyar, perquè el dia que perdin se sentiran inútils".

Si entenem la victòria com el resultat dels esforços invertits per molta gent durant molts anys en la formació d'un campió, aquella frase que diu que la victòria té molts pares és més veritat que no pas un advertiment contra oportunistes. O sigui que ahir tots els que han tingut a veure en la maduració d'Iniesta, Xavi, Piqué, Busquets i Cesc, per dir alguns habituals d'aquesta Eurocopa, poden sentir una ben legítima alegria. Tots els que algun dia van demanar paciència amb Iniesta, poso per cas, deuen deixar escapar alguna llàgrima quan veuen com aquest nano ja fa temps que converteix cada partit en un recital.

En termes estrictament futbolístics, l'encadenament dels tres grans títols consecutius que ahir va assolir la selecció espanyola de futbol és històric, sense exageracions. Ahir van guanyar Itàlia a l'estil Barça: dominant la final, sense patir.

En termes blaugranes, això abona la tesi que la pròxima temporada serà el que vulgui que sigui aquesta enorme generació de futbolistes.

Ironies de la vida, tota aquesta brillantíssima aportació catalana a la victòria de l'equip espanyol, sine qua non , ha anat a coincidir amb el moment de la nostra història contemporània en què més catalans han recitat l'adéu a Espanya, de manera que s'ha elevat la gestió de les passions davant la roja a categoria esquizofrènica. I els sentiments compten, perquè el futbol de seleccions és el futbol més nacionalista que s'ha inventat. No barregeu esport amb política, diuen, però, un moment, que abans de jugar tocarem uns himnes, exhibirem unes banderes i si hi ha gols s'abraçaran uns prínceps.

Amb tot, la identificació d'aquests jugadors nostres jugant amb la samarreta d'un estat que no para d'hostilitzar una llengua que està obligat a protegir, que ha passat per sobre de la nostra voluntat expressada a les urnes, mentre gaudeix del nostre esforç fiscal, es fa francament difícil. Veure Piqué a la portada d'un esportiu madrileny compartint bufanda de la roja amb el mateix Sergio Ramos que es va enfotre d'una pregunta en català, sense que l'ofensa hagi estat reparada, és decebedor.

Utilitzant la roja com a metàfora, el discurs nacional espanyol pretén col·locar-nos la vella burra de tot el que podem aconseguir junts. Però ja fa molt de temps que sabem que, a Espanya, junts vol dir dissolts, i que si la metàfora funciona és en el vell sentit de sempre: de Catalunya, només el que interessa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT