Publicitat
Publicitat

Confessions d'un rescat

És una obvietat: el rescat de Catalunya no és una bona notícia, i tindrà repercussions en termes nacionals i socials en forma d'un nou pla de retallades. També forma part del guió polític predictible que el Govern afirmi que ho fa perquè no pot fer altra cosa, que assenyali com a culpables reincidents Madrid i el tripartit, i que l'oposició critiqui el Govern perquè amb el seu vot afirmatiu a la llei d'estabilitat espanyola va legitimar les condicions polítiques d'aquest rescat, tot exigint unes explicacions que no han estat suficientment donades.

I no és un guió fals, perquè en tot hi ha la seva part de veritat: el govern central no posa en marxa un mecanisme real d'accés als mercats de finançament com són els hispanobons (tan necessaris com els eurobons) i els substitueix per un fons de liquiditat amb un fort apèndix recentralitzador; la situació heretada no és gens fàcil de gestionar en temps de crisi; i el vot incomprensible de CiU permet una Hisenda catalana intervinguda mentre demana la Hisenda pròpia.

Però en moments greus com aquest no fem prou constatant les obvietats ni dient mitges veritats. La pregunta més rellevant que seguim sense respondre continua sent què hem fet per arribar fins aquí i, sobretot, com en sortirem. Podem seguir fent-nos culpables els uns als altres de la situació de les finances de la Generalitat, però els números ens diuen que el govern d'esquerres va tancar el 2010 amb un 4,2% de dèficit i el de CiU va tancar el 2011 amb un de similar (3,9%); i tots dos governs incomplien de llarg els objectius establerts, tots dos governs patien problemes d'accés als mercats de finançament (com demostren els bons patriòtics posats en marxa ara i abans), tots dos governs afrontaven dificultats reals. Podem seguir centrant la discussió en si les esquerres van gastar massa, però seguiríem sense trobar ni una sola declaració en què la CiU d'aquell moment demanés gastar menys en res, tot el contrari. Podem, també, centrar tota la discussió en les moltes retallades que CiU ha de fer, però sabem que si nosaltres fóssim al Govern també hauríem de retallar, i que encara que ho faríem d'una manera diferent, tampoc seria indolora. Podem seguir així, i formaria part de les lògiques govern-oposició, democràtiques i necessàries. Però aquests temps són excepcionals i seria més assenyat i més convenient començar a reconèixer en públic que el problema no és quin govern (in)compleix més o millor amb el dèficit. El problema real és la crisi i la consegüent caiguda sense precedents dels ingressos, és l'existència d'uns mercats financers disfuncionals i d'una política monetària que, impulsada des de la UE, ens ha situat en un carreró sense sortida.

Cal situar el problema allà on és: els calendaris avui plantejats per l'ajust del dèficit -necessari a mitjà termini- són no només incomplibles sinó desastrosos per a la recuperació econòmica i tenen conseqüències socials que afectaran més d'una generació. L'austeritat mal entesa i el ritme imposat s'han demostrat no només inútils de cara als mercats sinó també traumàtics envers el país. Malauradament no és una qüestió de gestió, sinó de concepció, de la recepta general de política econòmica. Acceptant que el dèficit no és la causa sinó la conseqüència de la crisi, acceptant que no és el problema principal, potser entendríem que la solució no es pot centrar únicament en la seva reducció. Una Catalunya amb dèficit 0 però amb un 20% d'atur no seria un país amb un bon funcionament i no gaudiria de la confiança dels inversors internacionals: continuaria sent un país amb dèficits reals.

Avui Catalunya és un país més dependent que fa cinc anys. A tots els nivells. I el que ens ha fet realment dependents és la crisi, el fet de no saber -ningú- com restituir el 16% del PIB que representava el sector immobiliari i l'existència d'uns mercats financers desregulats als quals Europa, descoordinada i sense unió política, es nega a parlar-los de tu a tu. Hem d'unir-nos tots i demanar una altra política a Europa, també des d'Espanya, i hem de demanar-la amb tanta insistència com demanem altres coses. I tot i que la unitat sona a tòpic i el canvi a Europa sembla un impossible, també forma part del problema que pensem que cap de les dues coses depèn de nosaltres, i més abans d'intentar-ho. Hem de demanar un calendari creïble de reducció del dèficit que ens doni l'oxigen suficient per fer el que hem de fer: plantejar una agenda de reformes, fer apostes positives pel creixement i la creació d'ocupació i no perdre pel camí el nostre bé més preuat, la nostra cohesió social. Aquesta ha de ser políticament la prioritat dia sí i dia també, perquè és la veritable necessitat. Després ja podrem tornar a la normalitat, una normalitat que potser encara critiquem però que, si no fem res, acabarem enyorant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT