Confiança

José Viñals, conseller financer del Fons Monetari Internacional, ha fet a Sitges l’inventari de les tensions que generen incertesa en l’economia internacional. Quatre més una. Les quatre són econòmiques: la caiguda dels preus de les primeres matèries, els desajustos de la Xina, la disparitat de polítiques monetàries i la dificultat d’adaptació del sistema financer a les noves realitats postcrisi i a la revolució tecnològica. La més una és política. I no és una de sola: el referèndum del Brexit, el calendari electoral europeu i americà, la crisi dels refugiats i l’amenaça terrorista. Què tenen en comú aquests elements? Que són vectors dels quals depèn la confiança. Viñals no amaga que la fragilitat comença pels mateixos experts: “La realitat ha estat per sota de les previsions que hem fet”. Com es pot superar aquest gap entre realitat i expectatives? La incertesa només es combat generant confiança. Però ¿en què o en qui? De cop el discurs econòmic es fa un punt teològic: siguem capaços de creure.

Em tranquil·litza saber que hi ha tantes escletxes en el discurs dels experts que han d’apostar per l’intangible. No només de pa viu l’home, també d’expectatives i d’il·lusions. I aquestes no són matematitzables. La confiança és l’esperança ferma que té una persona que una cosa passi d’una manera determinada. Però és evident que no tots volem que les coses passin de la mateixa manera, i que el que a un li pot donar confiança, a l’altre li pot generar desconfiança, perquè pensa que el pot perjudicar. Les desregulacions massives poden donar confiança als que disposen de capital, i pànic als que no en tenen. De manera que la confiança que es busca és la d’alguns: els inversors. Per això quan parlen de confiança, i ens diuen què ha de fer la política per facilitar-la, m’entra l’absoluta desconfiança. La democràcia cap per avall, és a dir, una aristocràcia en què els poders contramajoritaris decideixen per tots nosaltres. I ens demanen que els fem confiança. L’home és un ésser capaç d’inventar déus i creure-hi. La confiança és el triomf d’una d’aquestes ficcions. I en diuen progrés.