Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Confieu, confieu, que el món s'acaba

Segons un sondeig que publicava ahir La Vanguardia , gairebé un 38% dels catalans confien "molt o bastant" en el govern de Mariano Rajoy per sortir de la crisi. Ja ho diu la dita, que l'infern és dels confiats. El dèficit espanyol no és del 6%, com sostenien els pèrfids socialistes, sinó del 8% o el 8,2%, segons si el recompte el fan els manifestants o la policia, i l'herència rebuda en forma de xifres d'atur (per més que la susdita herència es compongui, també, de la suma dels índexs de desocupació de les comunitats governades pel PP) és senzillament catastròfica. Al personal, doncs, no li queda més que confiar que els nous governants n'encertin alguna per tal de remuntar. Confiança per desesperació, se'n deu dir d'això.

De moment, Don Mariano i el seu executiu ja han donat algunes mostres del que pot ser el seu estil de govern que els fan, en efecte, mereixedors de tota confiança. D'entrada, una pujada d'impostos per celebrar el nou any, que el flamant president espanyol havia negat fins a mil vegades abans no cantés el gall de les urnes. I de sortida, una negativa rotunda al pagament dels deutes que el govern de Madrid té contrets amb el de la Generalitat, amb el pretext, precisament, d'aquest dèficit que diuen que s'han trobat però que ja sabien perfectament que existia (i que es reservaven curosament dins la màniga per treure'l a l'hora de justificar els seus incompliments). No sé com ho veuen vostès, però un servidor, davant de tanta fermesa i rigor en l'aplicació de la paraula donada, es guardaria prou de comprar-li un cotxe usat a Don Mariano o a qualsevol dels seus ministres.

Naturalment que el nou govern espanyol, com qualsevol altre, té dret als seus cent dies de gràcia. El problema és que aquests quasi 4,5 milions de ciutadans a l'atur (dels quals, 614.000 només a Catalunya, i gairebé 100.000 només a les Balears), i especialment aquells que han esgotat o estan molt a prop d'esgotar la prestació sense haver trobat feina, no disposen de cent dies d'espera. Ni de cinquanta, ni de quinze. El candidat Rajoy es va comprometre reiteradament a treballar per a ells, per fer-los sortir del pou en què estan. Incomplirà també la seva paraula sobre l'atur, com ja ho ha fet sobre els impostos?

Cal suposar que no, de manera que li caldrà començar a fer alguna cosa. I això, en l'art de governar, acostuma a voler dir, en primer lloc, assenyalar uns culpables de la situació. I aquests, a més dels socialistes, són per al PP les administracions autonòmiques. Amb Catalunya singularment al capdavant, per descomptat. Això vol dir recentralització i càrrega del dèficit de l'Estat al de les autonomies. Com el dit de Mou, la sentència del TC sobre l'Estatut i la morositat de la senyora Salgado assenyalen el camí. Ja que s'ha de començar per algun lloc, comencem per no pagar a Catalunya, que durant tants d'anys ha estat la gallina ponedora. Però si la gallina deixa de pondre, el que procedeix és tòrcer-li el coll i fer-ne consomé per repartir entre els necessitats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT