Un Congrés Universitari Català
Estic ara com ara convençut que la situació universitària reclama idees i fets nous, i en particular reclama l'organització d'un magne Congrés Universitari Català, com els del 1903, 1918 i, més cap aquí, el de l'any 1978, en què universitaris, gent i institucions representatives de la societat civil pensin la manera de posar al dia la nostra universitat.
La crisi provocada per l'aplicació de l'anomenat pla de Bolonya, el 2008-2009, comportà una mobilització d'abast europeu de tots els estaments de les universitats públiques, d'àmplies repercussions als territoris de parla catalana. Però el que havia de ser un gran debat públic sobre l'ensenyament superior i el seu paper social va acabar convertint-se a Catalunya en un problema d'ordre públic i en una fira mediàtica, per a escàndol de propis i estranys.
L'ensenyament superior ha d'optar per un model que en faciliti la independència i l'autonomia en relació amb el poder econòmic i polític. Per això ha de superar l'excessiu corporativisme -la falta de comunicació disciplinària- i desempallegar-se del model d'universitat nord-americana sotmesa als interessos econòmics i, en conjunt, poc crítica. Cal repensar la universitat i orientar-la al servei d'una democràcia inclusiva i de caràcter social. Cal crear una bona base d'estudis i recerca comptant amb la polivalència (funció assessora, funció docent i funció investigadora, entre d'altres) dels universitaris.
L'èmfasi en el mètode i els aspectes sintàctics o formals en l'aplicació de la reforma de l'espai europeu d'educació superior és sintònic amb una manera de veure la universitat com un instrument utilitzat per reproduir un model econòmic i social molt determinat. En aquest sentit és un drama l'ofec econòmic actual de la universitat pública.
És un fet que la mercantilització de les universitats va a més, amb fenòmens com la privatització al cor del sistema (docents funcionaris amb sobresous, un concepte de la transferència del saber que espolia les universitats públiques, etcètera) i amb mesures que tendeixen a una clara desregulació de la universitat pública, amb uns increments cada cop més substancials de taxes que impliquen impedir a una part important de la població l'accés a l'educació superior.
En primer lloc, si les universitats han d'estar al servei de la societat, hi ha d'haver als seus òrgans de govern (consells socials, ACUP i d'altres) prou representants de la societat civil i del món del treball. D'altra banda, el mateix concepte d'una universitat pública al servei de la societat implica grans canvis en les relacions universitàries, la manera d'entendre la docència, l'esponsorització i les orientacions de recerca.
Cal pensar un sistema universitari amb un sistema de gestió i de governabilitat eficaç i plenament democràtic. Cal pensar un model universitari que incorpori el gran esforç fet en els últims anys a favor d'una ciència, humanitats i tecnologia posades significativament al servei del desenvolupament humà i la solidaritat amb els països pobres, però també de la cohesió social interna.
Cal pensar el servei de l'educació superior en un món en què la normalització de l'accés de la dona a totes les esferes econòmiques, polítiques i professionals sigui un fet. Repensar una universitat on, des de la perspectiva de la complexitat, es promogui una rehumanització , bo i distingint entre necessitats artificials i necessitats reals, desaccelerant ritmes universitaris, prioritzant, renunciant a actituds de domini i reconeixent l'autoritat del saber. El IV Congrés ha de servir per posar en actiu pràctiques existents que siguin renovadores.
El IV Congrés Universitari ha de permetre pensar la universitat en relació amb l'ensenyament i l'educació de tots els nivells, des de les llars d'infants a l'educació d'adults, passant per escoles i instituts.
