Consell de Cent / Tupinada i putinada

Consell de Cent

Un dels plaers de franc que encara ens queden és anar de galeries d'art. A Barcelona, de mica de mica, en el tram de Consell de Cent que va de Balmes a rambla de Catalunya, han florit una dotzena de galeries que, una a tocar de l'altra, s'han convertit en una mostra d'art contemporani de primer ordre mundial. Ara mateix, l'oferta supera la del millor museu. Els vint-i-tres quadres de Dalí a la Gómez Turu -banda de muntanya- o la vintena d'obres esplèndides d'Antoni Tàpies a la Toni Tàpies -banda de mar- justifiquen, per si soles, un viatge a Barcelona. Si tens una hora per visitar el tros de carrer més interessant de l'Eixample, sempre cal entrar al temple dels Mayoral (l'amabilitat del pare l'han heretat els fills) per observar-hi obres de Miquel Barceló o de Juan Genovès. Encara en aquella mà, val la pena penetrar fins a la rebotiga de la galeria Eude per veure els serigrafiats de Manolo Valdés o de l'Equipo Crónica. O, al costat mateix, veure la col·lecció d'un cada vegada més cotitzat Benet Rosell que ensenya, a la sala Àmbit, el senyor Benach, un dels millors conversadors de Barcelona. A l'altra mà, de cantonada a cantonada, hi podem trobar des de l'obra més antiga i carregada de la Gotshland a una exhibició de constructivistes com Torres Garcia, o el fons d'art de la René Metras o la Pinós. Ara mateix, si pensàveu demanar una escultura a la carta als Reis, no us perdeu, a Art Petritxol, els personatges de bronze amb les branques sempre misterioses de Marta Moreu. Si al Soho de Nova York o al Quartier Latin de París hi tinguessin un carrer així, els catalans hi aniríem en peregrinació, en setmanes com la d'aquest pont. L'alcalde Trias, en aquest tram, hi hauria de treure els semàfors i els cotxes i posar-hi una catifa vermella, només per a vianants.

Tupinada i putinada

Per demà està previst que a Rússia, gràcies a la tenacitat de blogaires i internautes, hi hagi la gran manifestació contra Putin. Tant se val que les protestes al carrer, a Moscou i Sant Petersburg, siguin les més sonades en molts anys. La televisió russa no ho ensenya. Tant se val que tots els partits -llevat, esclar, de Rússia Unida- denunciïn que el frau electoral de les eleccions a la Duma podria vorejar el 15% dels vots. No hi fa res, tampoc, que tot un líder de la perestroika com Mikhaïl Gorbatxov demani que es repeteixin les eleccions, Vladímir Putin no està disposat que res, en nom de la democràcia, li esguerri el seu retorn a la presidència. Ja hi va estar vuit anys, ara n'ha passat quatre com a primer ministre i, el 2012, peti qui peti, tornarà a rellevar el seu amic (i ninot) Medvédev. Tot apunta, i els observadors internacionals ho asseguren amb la boca petita, que en les eleccions russes hi ha hagut allò que aquí en diem una tupinada. L'expressió -estic orgullós d'escriure-ho- va néixer a Guixers, al Solsonès, el poble del meu pare i del meu avi. Allà, en unes eleccions a la Masia de Cal Jardí, que feia de casa consistorial, la trampa d'entaforar vots a mans plenes en el tupí de terrissa que feia d'urna va donar nom a l'expressió tupinada. Sembla que la principal aportació a la història que ha fet mai Guixers, a deu quilòmetres de Sant Llorenç de Morunys, entre la Corriu i Sisquer, és col·locar aquesta paraula al diccionari. Déu n'hi do. Han passat els segles, la tecnologia ha avançat molt però, al capdavall, els seguidors de Putin sembla que han continuat amb el mateix sistema de colar-hi vots quan ningú no mira. Putinada, com a anagrama de tupinada, és perfecte. És un joc de paraules d'aquells que a Màrius Serra li provoquen, pel cap baix, una erecció.