Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Consideracions a les estrelles Michelin

Després del repartiment d'estrelles Michelin d'enguany, aquí hi ha les humils consideracions d'una menjaferida.

La primera: fa enveja que existeixi la guia aquesta, amb els seus criteris sens dubte discutibles però que ajuda de manera determinant a l'augment de la clientela dels establiments. Tant de bo tinguéssim una guia prestigiosa (posem per cas que la fes el RACC) que distingís els restaurants del país i del món.

La segona: hem vist als noticiaris i diaris espanyols la diferent manera de destacar l'obtenció d'estrelles noves. Mola parlar de l'obtenció de l'estrella per part de Rodrigo Lacalle, d'Aranjuez, o de la de Kisco Lacalle, de Còrdova. Però potser no mola tant parlar de l'obtenció d'estrella per part de Quim Casellas, del Casamar, de Llafranc. Tothom sap que dir Llafranc en un noticiari espanyol costa molt.

I la tercera. Comprenc, estimo i valoro els criteris de la guia. M'agenollo davant del Celler de Can Roca, a Girona, amb tres estrelles, i davant de l'Hisop, de Barcelona, amb una. Però hi ha restaurants que, tot i ser, potser, massa "temàtics" per als il·lustres i respectables crítics, es mereixen una estrella immediatament. Un d'ells és el Món Vínic, de Barcelona. La catedral del vi i un espai on menjar becada, però també macarrons amb cap de costella. L'altre és la marisqueria Rías de Galicia, també a Barcelona. A banda de les gambes, que són models de passarel·la, tenen uns formatges afinadíssims, un pop a la gallega descomunal i una carta de vins de flipar. L'altre, igualment a Barcelona, és el Shangai. Ànec Pequín memorable i carta de vins encara més memorable. I l'Speak Easy del Dry Martini, també a Barcelona. No només per la cocteleria i per la carta de vins. També per la cuina, tan internacional i delicada. I naturalment, el monstruós i superlatiu Els Casals, de Sagàs, que es mereix la segona ara mateix. Continuarà, si m'ajuden.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT