Consideracions al manifest del Grup Koiné

La dona suca la banya del croissant a la xicra de xocolata desfeta i la queixala amb delit. Amb la boca mig plena, diu: “Doncs el que et deia, amor. Que aquest estiu, quan ens hàgim aprimat els vint-i-tres quilos que ens sobren, farem curses d’asfalt. Et sembla bé? Vull que ens ho prometem avui mateix. Fem aquest pacte, eh? Quan ens hàgim aprimat els vint-i-tres quilos que ens ha dit el metge, farem curses d’asfalt”. I l’home, que menja ensaïmada amb cafè amb llet, mou el cap. “No, no. De cap manera. Curses d’asfalt ni parlar-ne. Les curses d’asfalt casquen molt les articulacions. Quan ens hàgim aprimat els vint-i-tres quilos que ens sobren, perquè és veritat que ens sobren i que és urgent que ens aprimem o ens agafarà un treball, el que hem de fer són només curses de muntanya”. La dona es llepa la comissura dels llavis i toca l’ase. Amb molta vehemència, perquè es tracta d’una qüestió important, fa: “Les curses de muntanya són molt més dures perquè tenen pujades. Les pujades, tothom ho diu, són un trencacames. Els estudis que s’han fet ho demostren. Si fas curses de muntanya necessites molt més fons. I nosaltres no tindrem aquest fons, perquè tot just haurem acabat de perdre els vint-i-tres quilos que ens sobren. A més a més, hi ha el terreny! Si el terreny és irregular tens molt més risc de torçar-te un peu”. L’home xarrupa la tassa de cafè amb llet i riu. “Torçar-se un peu! Això de torçar-se un peu només els passa a les protagonistes de les novel·les roses. Fent curses de muntanya no ens torçarem un peu. Sobretot si duem un bon calçat”. Ella ja s’ha acabat la xicra de xocolata i alça la mà per demanar-ne una altra. “Vol sucre?”, li pregunta el cambrer. “No, no. Porti’m sacarina, que m’estic posant en forma”, contesta, tota greu. “És que d’aquí no res estaré fent curses, sap?”