Publicitat
Publicitat

La Catalunya hispanitzada

Nosaltres, si és possible, procurem no treballar els divendres a la tarda", em diu el comercial d'un proveïdor. Normal a la Catalunya postolímpica. Com també ha estat normal que em fos impossible fixar cap reunió el dimarts d'aquesta setmana. Tothom feia pont. Hi va haver un temps en què aquestes actituds no sovintejaven. La primera feina que vaig tenir va ser al centre de càlcul d'un banc, i el dia que es va decidir deslligar-nos de l'horari bancari (el famós de 8 a 3), tots ho vam celebrar.

El fet que el problema del pont de la Puríssima Constitució no s'hagi resolt diu molt del tipus de país que hem construït (o destruït!). Indica una actitud. Vol dir que ni sindicats, ni polítics, ni representants empresarials tenen la més mínima inquietud per la feina. Un dia li van preguntar al senyor Valentí Fuster quina era la gran diferència que trobava entre Catalunya i els Estats Units. "L'ètica del treball", va respondre fulminantment. "A Catalunya és pràcticament inexistent". Però, insisteixo, va haver-hi un dia en que això no era del tot així.

Per exemple, la famosa jornada intensiva (el de 8 a 3) és l'exponent més clar que un país no té ganes de fer feina. És, sobretot, un eufemisme hipòcrita que amaga una forma de ganduleria institucionalitzada. D'entrada perquè ningú arriba a la feina a les vuit (encara que sí que marxa a les tres). Després, perquè ningú hi arriba esmorzat i perd, en jornada de treball, un mínim de dos a tres quarts d'hora per fer-ho. I, finalment, perquè es tracta d'un horari en què la productivitat és inviable -és una jornada massa llarga on la tendència a la indolència esdevé inevitable-. És l'escenari més oposat a l'entorn meritocràtic, és l'atmosfera idònia per al perfecte empleat petit que, a la tarda, vol dedicar-se als seus hobbies . La jornada intensiva, ara ja tan estesa, és una de les espanyolitzacions vers la qual ha degenerat la societat catalana. En el Madrid d'abans, la jornada intensiva era l'horari dels funcionaris decimonònics que tenien, a la tarda, una altra ocupació que els permetia arrodonir els ingressos. Es tracta d'una estructura horària que deriva en un estil de vida antieuropeu: esmorzar tard i en hores de feina, dinar tard i en excés, i sopar més tard encara per anar a dormir a una hora que impedeix llevar-se fresc per treballar. És una jornada que fa pudor de cafè amb llet. Una jornada, però, que ja és la nostra. Mirin, si no, a quines hores emet TV3 els programes d'audiència.

Però la jornada intensiva no només significa un malbaratament de temps, una manera com una altra de dropejar, sinó que també constitueix un malbaratament de recursos. Un amic, director d'enginyeria, d'obres i de manteniment d'un gran centre hospitalari, m'explica que durant una visita, a uns convidats estrangers els va sorprendre que instal·lacions senceres estiguessin tancades a la tarda. La pregunta va ser directa: "I com amortitzeu tota aquesta inversió?" Una pregunta molt precisa. ¿Com amortitzen les empreses i, sobretot, les administracions públiques, les inversions enormes que només s'utilitzen mig dia? Les instal·lacions no s'amortitzen en raó del temps que fa que s'han construït, sinó en funció de la seva utilització. Tot plegat constitueix una gran contradicció, ja que a mesura que el país, en teoria, i aparentment, ha anat prenent consciència nacional, s'ha anat hispanitzant. Quan dic hispanitzant vull dir això: assumir com a propis els vicis del model llatinoamericà d'arrel hispana engominada. La indolència elevada a categoria de virtut. El rebuig col·lectiu a la cultura de l'esforç. Productivitat vol dir inversions, formació, tecnologia, etc. Però, sobretot, vol dir ganes de treballar. I convindria deixar de ser políticament correctes i reconèixer obertament que en aquest país la gent ha esdevingut gandula. Ens hem hispanitzat.

En un article anterior us esmentava la feinada que se li girava al nou govern de la Generalitat. Un curt termini urgent i precari. Però un llarg termini més important i transcendental: canviar el xip mental dels catalans. Un aspecte que fa que aquesta crisi se'ns faci llarga és no voler acceptar que el nivell de riquesa a què havíem arribat no era proporcional a l'esforç que hi havíem esmerçat. La deformació adquirida ens impedeix reconèixer que ara ens toca tornar al lloc que ens correspon per mèrits. Estic convençut que la crisi ens ajudarà a treure'ns la son de les orelles. I des d'aquesta perspectiva, beneïda sigui! Nota: La setmana passada deia que el FROB havia dedicat 50.000 milions d'euros a ajudar a les fusions de caixes. Mentida. N'ha esmerçat només 10.000. I el FAAF (Fons per a l'Adquisició d'Actius Financers) 29.000. Però la Comissió Europea informa que la banca espanyola ha rebut de l'estat uns 83.000 milions d'euros en ajudes més 250.000 en avals i garanties. Tant li fa. Les nostres caixes no valen el que costa alimentar-les. Ja veuen que la falta de transparència és total. Ho sento.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT