24/02/2016

La clau de la reforma constitucional

3 min

Dimarts, el PSOE i C’s anunciaven un acord per a una reforma exprés de la Constitució. Més enllà de compartir-ne o no els punts, una de les principals crítiques que sempre ha rebut qualsevol proposta de reforma constitucional és que és pràcticament impossible d’assolir per la complexitat del procediment i les majories requerides i que, per tant, no cal ni posar-s’hi. Però el cert és que l’aritmètica parlamentària sorgida arran de les darreres eleccions generals ha obert una escletxa molt important per aconseguir-ho o, almenys, per intentar-ho.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Fins ara el Partit Popular havia bloquejat qualsevol proposta de reforma. De fet s’havia negat fins i tot a debatre-la. Però això, ara, ja no depèn d’ells. La diferència rau en el fet que actualment hi ha una majoria parlamentària que comparteix la necessitat de reformar la Constitució (tots menys el PP) i que té la clau perquè el debat es pugui, com a mínim, iniciar. La clau de la porta ha canviat de mans.

Efectivament, el nou Congrés té la majoria suficient per prendre en consideració una proposició de reforma constitucional i per constituir una ponència parlamentària en què tots els partits concretin i facin públiques les seves propostes i prioritats i, per tant, es puguin començar els treballs i les negociacions. Per fi, ara se’n podrà parlar. La diferència de posicions és abismal, però val la pena intentar-ho. I fruit de la voluntat real i sincera d’acord i de l’habilitat per forjar consensos i teixir complicitats, la ponència podria acabar aprovant un text: un informe que s’enviaria a la comissió constitucional, on es discutiria, s’esmenaria i es votaria.

Per fer tots aquests passos es requereix només la majoria simple. De manera que l’actual aritmètica parlamentària permetria avançar fins a un punt del procediment de tramitació que fins ara era inimaginable amb el PP: portar un text articulat, un corpus jurídic en forma de nova Constitució, a discussió i votació final al ple del Congrés de Diputats.

És cert que, just en aquell moment, la majoria requerida per poder prosperar seria de les 2/3 o 3/5 parts de la cambra, segons el cas. Aquí és on el PP podria aturar-ne la tramitació i frustrar totes les expectatives: optar per dinamitar el procés i quedar-ne exclòs. Però el seu no ja no seria sobre una declaració d’intencions, ni sobre una voluntat més o menys determinada de reforma, sinó sobre el document polític i jurídic que podria acabar sent el nou pacte de convivència social i territorial que molts estem esperant. Un text àmpliament consensuat que els ciutadans podrien veure, llegir i tocar. Estic convençut que els costos polítics i socials d’un bloqueig d’aquesta envergadura serien molt nocius per al PP i, al final, encara que fos a contracor, haurien de participar-hi, perquè arribats a aquest punt, la seva actitud serviria només per evidenciar la seva condició minoritària i de bloqueig, i amb això no es va enlloc.

Ja sabem que la iniciativa de reforma no partirà mai del PP. De fet, no va votar ni la Constitució actual, tot i que ara, paradoxalment, és qui impedeix modificar-la, confonent de forma deliberada i malintencionada la seguretat jurídica amb l’immobilisme. Defensar la Constitució no és petrificar-la, és ser capaç de garantir que pugui adaptar-se als temps, a les necessitats i a la realitat de cada període històric. És evident, doncs, que ho ha de propiciar algú altre. En el seu tractat Sobre la felicitat, Sèneca deia que “els homes s’han de valorar pels esforços que fan per intentar grans coses, encara que defalleixin en l’intent”. No hi afegeixo res més.

Una Constitució és un pacte de convivència. És la delimitació del marc de convivència i de les regles de joc en les quals s’organitza una societat i, com a tal, els ciutadans se l’han de sentir com a pròpia, s’hi han de veure reconeguts.

La Constitució del 78, amb els seus defectes i les seves virtuts, va ser un pacte de convivència, fruit del consens polític i social, que tenia com a principal objectiu conduir el procés de transició d’una dictadura cap a una democràcia. I com que aquesta funció de ròtula ja s’ha acomplert, és evident que moltes de les institucions forjades durant la Transició necessiten ser actualitzades per poder respondre a les expectatives i les necessitats actuals. L’organització territorial de l’Estat, el reconeixement del seu caràcter plurinacional, l’ampliació dels drets fonamentals, el sistema de finançament o l’organització del poder judicial en són el millor exemple.

El debat és ineludible. Imprescindible. I s’ha de produir amb la màxima llibertat possible, sense apriorismes ni prejudicis, de forma desacomplexada, amb determinació i afany de modernitat i d’aprofundiment democràtic. En paraules de Jorge Wagensberg, “tota gran funció necessita un gran estímul”. Ha arribat l’hora de posar-s’hi.

stats