Publicitat
Publicitat

Contra la caritat

Ideològicament parlant el segle XXI pot veure's com un procés d'usurpació simbòlica. És trist, lamentable, que es mistifiquin i es confonguin dues idees tan allunyades, i contradictòries, com són la solidaritat i la caritat. El resultat és que un bé cívic com és el principi solidari acaba sent prostituït, fagocitat i suplantat pel subterfugi caritatiu. En aquest sentit hem arribat a uns extrems de desarmament intel·lectual tan grans que només es pot fer una cosa: recapitular per què caritat i solidaritat no són el mateix, i advertir fins a quin punt estem degradant una herència heroica.

1) La caritat és de dretes, la solidaritat és d'esquerres. Fins al segle XIX només hi ha una manera d'afrontar la misèria: la caritat religiosa. De fet, per al món cristià, com per al musulmà, és bo que hi hagi pobres, perquè així els bons cristians i musulmans es podran guanyar el cel. O com deia la mare Teresa de Calcuta: "Hem de donar les gràcies a Déu per enviar-nos la sida, perquè així els cristians podem cuidar els sidosos". Al segle XIX, però, el marxisme qüestiona l'ordre social: que hi hagi pobres ja no és culpa dels pobres, sinó del sistema econòmic. I com és lògic, els pobres interpretaran els mètodes de suport al necessitat d'una manera molt diferent.

2) La caritat és vertical, la solidaritat és horitzontal. Segons el principi caritatiu els propietaris donen almoina, graciosament, als desposseïts. És una relació voluntària per part del donant, que només cedeix el que vol, i unívoca, de dalt cap a baix. No s'espera del receptor que participi, només que rebi. En canvi, la solidaritat estableix un flux de correspondència entre dues entitats simètriques. L'exemple clàssic seria el d'uns obrers que fan vaga per ajudar els companys d'una altra fàbrica. L'endemà poden ser ells els beneficiats per un acte recíproc. En qualsevol cas és fàcil diferenciar caritat i solidaritat pels agents socials que les practiquen. La solidaritat és pròpia de sindicats, associacions cíviques i veïnals. La caritat és cosa de missioners, cooperants, gàngsters i reines. Lady Di es feia fotos amb negrets; els gàngsters dissolen cadàvers en banyeres d'àcid i l'endemà canten karaoke en una col·lecta contra el càncer. Però ni Lady Di ni cap gàngster participaran mai en una manifestació o una vaga.

3) La caritat nega el conflicte, la solidaritat l'impulsa. La pràctica caritativa busca causes sense antagonista. Una campanya de caritat típica és "contra la gana" o "contra la pobresa". Qui pot estar a favor de la gana o la pobresa? Alternativament, una campanya solidària serà contra l'empresa tal, que contamina, contra una legislació injusta o per conquerir drets, etc. La solidaritat es reconeix perquè immediatament genera oposició, l'oposició del poder. Per això és tan feixuga, perquè implica un enfrontament amb els poderosos, que es defensaran amb tota la brutalitat que el sistema toleri.

4) Milions de persones han sacrificat la vida per la idea solidària, la caritat no té màrtirs. No ens confonguem: quan uns missioners són assassinats, per exemple a la Guatemala dels anys 80, és perquè la seva evolució personal els ha dut a superar la caritat per exercir la solidaritat en nom de Crist, i això els ha concitat l'animadversió d'un règim polític. És cert: a Espanya van ser cruelment assassinats molts sacerdots. Però no perquè exercissin la caritat, sinó perquè des de l'òptica dels assassins formaven part d'una associació criminal. (L'Església catòlica.)

En definitiva: se'ns ha colat per la porta del darrere una caritat, camuflada, que ha subvertit la gran idea solidària. Les ONG clàssiques com Greenpeace i Amnistia Internacional assenyalaven el poder amb un dit acusador i li deien: "Tu contamines, tu tortures. Soluciona-ho". En canvi, la següent generació d'ONGs inverteix el paradigma: "A l'Àfrica hi ha gana. Paga'm, estat, i ho resoldré". Naturalment no resolen res de res, i l'estat està encantat de controlar unes organitzacions que depenen dels pressupostos públics. De fet, hem arribat a l'extrem d'enaltir les associacions caritatives que reparteixen aliments al·legant que la seva existència demostra el fracàs de l'estat. O sigui, que en lloc de resoldre el problema -un estat deplorablement ineficient- el que fem és reforçar el símptoma del problema. Permetin-me només dues preguntes. Una: com és possible que a la Catalunya del segle XXI, i amb els impostos que paguem, no arribi ni perquè la gent no passi gana? I dues: vostès quina creuen que és la solució? Repartir macarrons bullits fins a l'infinit dels temps o penjar el fill de la gran puta que s'embutxaca els nostres impostos?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT