Contra el confort d’exhibir el monstre

Des de temps immemorials, l’exhibició del monstre, d’un monstre, ens ha ajudat a ignorar la nostra pròpia monstruositat. No fa tants anys la gent pagava per veure algú deforme i ara no li fa cap vergonya recrear-se en els detalls més íntims dels suposats monstres morals. Per tenir monstres que ens reafirmin en la nostra humanitat, no ens fan falta bonys ni geps, només necessitem paraules que deshumanitzin prou perquè la maldat, que és i serà sempre un misteri, s’objectivi i es concreti en algú i això ens permeti tirar-li la primera pedra.

Quantes pobres dones han cremat, titllades de bruixes, per la tranquil·litat social que donava creure que el mal residia en elles i era destruïble. Però el mal el tenim tots a dintre i és només sabent-ho i plantant-li cara que podem veure en el monstre i la bruixa una persona, i desmarcar-nos de la crueltat que arrossega masses.

Deia dimecres la carta d’un lector que una petita part d’aquests milers de nens que tots sols o amb família escapen de la guerra siriana i pateixen tota mena d’abusos quan topen amb la inexpugnable tanca de la nostra commoguda passivitat (quina és la virtut de commoure’s i no fer res?) potser algun dia seran els nostres pitjors enemics. Llavors -i això ja ho dic jo- direm que són terroristes, passaran a ser monstres i no mereixeran que les nostres lleis els tractin més com a humans. ¿Els tracten com a humans ara que són nens indefensos?

Hem anat construint socialment el concepte terrorista per poder encarnar la maldat en algú, per poder dir que té en ell un origen absolut, que és un botxí que no ha sigut víctima. En direm i en diem terroristes per tallar el fil que uneix la seva maldat amb la nostra, amb aquesta maldat tan intensament compartida i diluïda que hem disfressat de commoguda passivitat. Tallem el fil en lloc de seguir-lo per no trobar-hi al capdavall el nen indefens i la nostra part de monstruositat.

Hi ha també maneres d’informar que tendeixen a fer d’un pederasta un espectacle de fira i un sinònim de monstre. Però ¿podem estar segurs que algú és pederasta més per la seva maldat -per una decisió lliure i responsable- que com a conseqüència d’atzars genètics o ambients socials adversos? No. Per què, doncs, són tants (incloent-hi els altres delinqüents) els que miren el pederasta com un monstre sobre el qual poden projectar el més radical menyspreu? Quin dèficits d’autoestima s’estan compensant sent cruels amb ell?

I no estic dient, només faltaria, que els jutges i la policia no hagin d’actuar amb la màxima efectivitat per protegir la societat de l’enorme mal que pot fer un terrorista o un pederasta. Tot el que ajudi a detectar-los a temps és de vital importància.El que intento dir és que deshumanitzant-los ens deshumanitzem. El que miro d’argumentar és que convertint-los en monstres deixem de poder veure’ls com les víctimes que segurament també han sigut, i perdem un munt de pistes que, ben interpretades, ajudarien a prevenir, no només a reprimir, aquestes dues plagues socials.