Publicitat
Publicitat

Contra la humiliació i l'ofec

El reconegut politòleg Bertrand Badie de l'Institut d'Études Politiques de París és dels que han vinculat més i millor l'anomenada Primavera Àrab al procés d'humiliació al qual aquests pobles han estat sotmesos històricament. Badie descarta, doncs, la idea del xoc de civilitzacions, perquè en les revoltes no hi veu tant components culturals o religiosos -d'altra banda, molt heterogenis dins de l'islam-, com factors de tipus econòmic. És a dir, es tractaria, sobretot, d'una revolta en contra d'una opressió social que sumaria humiliació amb manca de perspectives. I per cert, parlant d'humiliació, aquesta idea també ha estat utilitzada aquests dies en algunes anàlisis com a explicació del fet que l'extrema dreta parafeixista hagi irromput amb tanta força al Parlament grec. Sí: la humiliació que Europa -i sobretot Alemanya- haurien infringit a Grècia mentre s'enfonsava tot horitzó raonable de sortida de la crisi.

TAMBÉ ÉS BERTRAND BADIE qui, en una entrevista a Le Monde de finals del 2009, explicava per què la mobilització en defensa de la pròpia identitat té una força tan gran, i a tot el món, en períodes de crisi. En moments de manca de referències i amb sentiments d'amenaça, hom posa totes les seves angoixes i totes les esperances en el refugi identitari. De fet, el 1979, Isaiah Berlin, en referència al nacionalisme del darrer terç del segle XX -"un dels moviments més poderosos que funcionen en el món d'avui", deia-, ja advertia que pocs moviments o revolucions tindrien cap oportunitat d'èxit llevat que hi anessin de bracet (vegeu: "Nacionalisme. Del seu menysteniment en el passat i la seua importància actual", a Nacionalisme , Tàndem Edicions, 1997). I trobava necessari explicar com era que els pensadors socials més penetrants no se n'haguessin adonat. Berlin, que definia el nacionalisme en uns termes semblants al que ara en diuen moviments identitaris -el terme nacionalisme segueix fent una nosa de no dir-, també coincidia amb Badie en el fet que atribuïa l'exasperació nacionalista al menyspreu a què es veu sotmès el grup social, "resultat d'un orgull ferit i d'un sentiment d'humiliació en els seus membres més conscients, que arribat el moment produeix ràbia i autoafirmació".

HI HA, PER TANT, LA HUMILIACIÓ per una banda i la manca d'horitzó per l'altra, com a desencadenants dels moviments més importants de canvi social dels segles XX i XXI. Però això és prou habitual a la història de la humanitat, i en canvi no sempre deriva en reivindicació nacional o, com diuen alguns, en pulsió identitària. Què més cal? Doncs segons l'intel·lectual letó mort a Oxford el 1997, cal algun factor d'unificació, com ara la llengua, i "idees i sentiments que relativament articulats en el cap dels individus més educats i més preocupats per les qüestions socials i històriques" i, tot i que menys articulats, també presents en la major part de la població.

I COM HO TENIM, ELS CATALANS? Primer, anotem el fracàs polític de l'Estatut del 2006 i el descrèdit dels darrers dirigents autonòmics a les Balears i el País Valencià, que junt amb la gravíssima crisi econòmica, ens han robat l'horitzó d'autogovern. Sumem-hi, després, la llarga història d'humiliació lingüística i cultural, a més de la depredació econòmica que no cessa, en què semblen especialment obsessionats: més espoli fiscal, més depredació cultural i més agressió lingüística, ben exemplificats en la recent i brutal provocació de Bauzá cap a l'ensenyament del català a les escoles balears. I, a tot això, afegiu-hi els sentiments i les idees llargament articulades de les minories políticament conscients, molt preocupades per la prosperitat del país, si més no des de Joan Fuster, del qual aquests dies celebrem els 50 anys del seu Nosaltres, els valencians . Tenim tots els ingredients, doncs. Que llavors ningú no digui que s'ha sorprès del final d'aquesta història. Com dirien els entesos, serà de manual.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT