Contra la igualtat
Garantir la igualtat d’oportunitats suposa necessàriament una política poc igualitària, és a dir, en molts casos -per afavorir rendes baixes, dones, refugiats, discapacitats...- suposa una discriminació positiva. Suposa, en fi, tractar la gent en funció de la seva singularitat. El combat contra les desigualtats és basa, en realitat, en la idea que no som tots iguals. Tots som humans, esclar, però alhora tots som individus amb característiques i circumstàncies que ens fan diferents.
Filosòficament, per tant, l’igualitarisme no hauria de gaudir de tant prestigi. Ni hauríem d’insistir en la contraposició entre igualtat i llibertat, tan reduccionista, com si l’una sempre anés contra l’altra. Això és el que prova de fer el filòsof nord-americà Harry G. Frankfurt a l’assaig breu Sobre la desigualdad, publicat per Paidós en traducció d’Antonio F. Rodríguez. Harry G. Frankfurt, que hauria pogut titular el llibre, més provocativament, Contra la igualtat, no és un conservador neoliberal, més aviat al contrari. Però atès l’èxit de Thomas Piketty s’ha vist empès a recordar que les desigualtats en si no són dolentes. “La igualtat econòmica no és un ideal moralment imperatiu”, diu. El que per ell és “moralment rellevant” en termes econòmics és que tothom tingui uns mínims suficients o necessaris, no en comparació amb els altres, sinó segons les pròpies necessitats.
Anem a un cas concret. Tenim un pastís i som deu a taula. El prestigi que té la igualtat ens porta automàticament a dividir-lo en deu parts iguals. Sempre hi ha un expert en aquest tipus d’operació. Però una decisió així en realitat només està justificada si no coneixem les singularitats de cadascú. A casa meva, ja sabem que al pare li toca un tall més gros: tots acceptem i celebrem la seva passió pel dolç. També sabem que a la família de la meva germana són poc de pastissos, per tant ja els va bé un tros petit. Etcètera. Així, el que reparteix va preguntant a cadascú com el vol, i ja vigila que arribi per a tots. En aquest cas, doncs, la desigualtat és respectuosa i sàvia. En canvi, la igualtat generaria malestar. En paraules del filòsof, “la doctrina de la igualtat contribueix a la desorientació moral i la frivolitat de la nostra època”. Ell defensa la doctrina de la suficiència.
No sempre podem tractar les persones com a membres genèrics de la raça humana. En efecte, hi ha uns drets bàsics fonamentals que cal respectar en tots els casos. Però més enllà d’això, el respecte autèntic té a veure amb si sabem atendre el cas concret, l’individu, amb la seva realitat particular. De fet, quan un ciutadà s’adreça a l’administració el que desitja és que el reconeguin com a tal, amb noms i cognoms. Sovint l’exasperació del qui es troba davant la maquinària burocràtica neix de no veure’s reconegut com una persona amb un problema concret, particular i intransferible que potser no s’ajusta del tot a la casuística prevista per la llei, que és igual per a tots.
No hauríem d’aspirar, doncs, a una societat igualitària, sinó a una societat que combati les desigualtats extremes -la pobresa- a partir de l’acceptació que precisament no tots som iguals. En realitat, el comunisme -aquella bona idea tan mal portada a la pràctica- defensa, en la versió marxista inspirada en Hegel, que a cadascú se li ha d’exigir segons les seves capacitats i se li ha de donar segons les seves necessitats. És exactament això: no som iguals ni hem d’aspirar a ser-ho. I això val tant per a les persones com per als pobles. L’autonomisme espanyol parteix d’aquesta elemental confusió igualitària. “Quan és moralment important esforçar-se per la igualtat, sempre ho és perquè així fomenta altres valors i no perquè la igualtat sigui en si mateixa moralment desitjable”, conclou Frankfurt.
