Publicitat
Publicitat

Contra l'homofòbia i la transfòbia

Fa unes setmanes, una manifestació pacífica de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals (LGBT) a Split, Croàcia, va ser brutalment atacada per milers de hooligans , que van ferir una dotzena de persones. Els antimanifestants eren, de lluny, més nombrosos que els agents de la policia i els participants en la celebració del Dia de l'Orgull. La policia no va poder garantir la protecció dels manifestants, que simplement volien donar a conèixer la situació en què es troba la població LGBT. De fet, aquest enfrontament va tenir lloc després d'unes quantes setmanes en què es van difondre missatges d'odi, amenaces, pintades i pamflets, a través dels mitjans de comunicació social.

Aquest no és el primer cop que una manifestació que reivindica l'homofòbia i la transfòbia ha patit agressions brutals i amenaces dels extremistes. L'any passat, a Belgrad, la policia va haver de fer esforços heroics per protegir els manifestants del primer Dia de l'Orgull que se celebrava a la capital Sèrbia, però al voltant de cent cinquanta persones van resultar ferides durant els enfrontaments, la majoria agents de la policia. També l'any passat a Vilnius, Lituània, les autoritats van haver de mobilitzar un gran contingent policial per poder garantir la protecció dels participants en la Marxa de l'Orgull Bàltic davant d'atacs violents.

Les autoritats locals són cada vegada més conscients que les manifestacions pacífiques de l'Orgull LGBT han de ser permeses i protegides, atès que les persones LGBT tenen els mateixos drets que la resta a la llibertat de reunió i d'expressió. Aquest reconeixement és, per descomptant, positiu. No obstant, la contínua necessitat de protecció policial massiva és un fet prou negatiu.

És hora que els polítics europeus afrontin seriosament el fenomen de l'homofòbia i la transfòbia i les seves causes. El primer pas és reconèixer que el problema és greu i cal emprendre una acció sistemàtica que promogui la conscienciació democràtica en tots els nivells socials. Es presenta ara una necessitat urgent de fer front a totes les tendències discriminatòries contra aquest col·lectiu de persones, especialment en el desenvolupament dels drets humans i de les polítiques d'igualtat.

En els últims cinc anys he hagut de supervisar l'aplicació dels drets humans de les persones LGBT en els 47 estats membres del Consell d'Europa. El resultat d'aquesta tasca ha estat publicat recentment en un informe: La discriminació per motius d'orientació sexual i identitat de gènere a Europa . A l'informe s'enumera una sèrie d'obstacles per al ple gaudi dels seus drets humans universals. Mostra, per exemple, que l'assetjament homofòbic i transfòbic en el lloc de treball i el bullying cap a les persones LGBT a les escoles són comuns en gairebé tots els estats membres. Així mateix, la inscripció registral d'organitzacions LGBT ha estat obstaculitzada o negada en cinc països europeus, i els intents de criminalitzar l'anomenada "propaganda o apologia de l'homosexualitat" han estat identificats en tres estats membres.

Hi ha hagut poca resposta als estudis i informes nacionals que reflecteixen que un nombre desproporcionat de joves LGBT no veuen cap més sortida que el suïcidi perquè els seus companys i les seves famílies no accepten la seva orientació sexual o identitat de gènere. Fins ara molt pocs països reconeixen la violència contra les persones transgènere en la seva legislació dels anomenats delictes d'odi.

Les persones transgènere pateixen greus vulneracions dels drets humans en gairebé tots els àmbits socials. Si desitgen que el seu gènere desitjat i real sigui reconegut jurídicament, en vint-i-nou estats membres s'enfronten a una obligació legal de sotmetre's a una cirurgia de reassignació de sexe, que porta a la infertilitat, encara que no la desitgin. En uns quinze estats membres fins i tot s'exigeix que la persona transgènere sigui soltera per tal d'obtenir aquest reconeixement, la qual cosa implica el divorci obligatori, si ja està casada.

Amb massa freqüència els polítics i les autoritats ignoren els drets humans de les persones LGBT en el disseny de polítiques i en la redacció de normes. Hi ha exemples preocupants de debats en els Parlaments nacionals que es caracteritzen per un alt grau de prejudici, parcialitat i informació obsoleta, i en algun cas s'hi ha arribat fins i tot a afirmar que l'homosexualitat és una malaltia.

Els governs han d'emprendre reformes legislatives i han de promoure els canvis socials pertinents per tal que les persones LGBT puguin gaudir plenament dels seus drets humans universalment reconeguts. Tot això amb supervisió permanent, nacional i internacional, fins i tot per organismes que vetllin per la igualtat i pels síndics de greuges o defensors del poble, la qual cosa és necessària per poder mesurar el progrés. El canvi només és possible si els països europeus mostren una voluntat política més genuïna per abordar aquest problema, amb molta més determinació de la que fins ara han demostrat.

(Aquest article ha estat traduït i adaptat per Carlos Villagrasa Alcaide, delegat de la Comissió Europea sobre el dret d'orientació sexual)

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT