Publicitat
Publicitat

Contra el liberalisme cultural

Quin és el valor exacte d'un llibre de poemes, d'una reflexió filosòfica, d'una simfonia clàssica o d'una composició musical contemporània? ¿El que li dóna el mercat o el que, per acumulació, contribueix a incrementar el pes cultural d'un país o d'una societat? Tenir o no tenir un sistema cultural públic potent és determinant per trobar la resposta adequada a les preguntes anteriors, i això no depèn estrictament dels recursos que s'hi destinen. Els diners són efectivament importants, però no són en absolut el més important.

Expliquem la història sobre fets inequívocament culturals i hi atorguem força en els països segons la seva capacitat d'aportar elements de valor afegit a la construcció dels imaginaris universals. Aquesta consideració no ha estat mai una conseqüència estricta dels mercats sinó el resultat d'una producció intel·lectual i artística perfectament ubicada en l'epicentre de la societat.

Quan David Lodge parafrasejava Henry James implorant, desesperat, l'aplaudiment dels teatres londinencs amb el crit de "l'autor, l'autor", no es referia únicament a l'èxit econòmic, sinó al reconeixement d'unes classes socials que lloaven el teatre com un element epicèntric de la seva cultura. Aquest fet no era, doncs, el resultat directe d'un mercadeig, sinó l'expressió darrere d'una construcció social. Afortunadament, la societat europea ha evolucionat molt des d'aquelles primmirades formes victorianes i la cultura s'ha democratitzat ostensiblement, de manera que la creativitat, la investigació i el pensament s'han estès horitzontalment gràcies, en bona part, a les estructures culturals públiques i privades (quasi sempre concertades) que l'estat ha posat a disposició dels ciutadans.

Aquesta extensió dels serveis culturals, afegida a l'increment de l'oci, al prestigi del consum cultural i als factors multiplicadors de les noves formes de producció de continguts, han creat una falsa sensació que la cultura és substituïble per l'espectacle, amb la qual cosa ha aparegut un miratge confús que atorga a tota expressió cultural i artística només una funció curtterminista que resulta descoratjadora.

Una part d'aquest conflicte el solucionaria una universitat potent que donés oportunitats al pensament i a la reflexió social, política, filosòfica i científica, però en general, l'existència d'un substrat immaterial que especuli amb la creació sense cap més objectiu que l'aprovació que ofereix el temps i les influències que a poc a poc se solidifiquen, depèn d'una política cultural pública estable, sòlida i, sobretot, creguda i esperonada per tothom. La societat francesa critica a Nicolas Sarkozy haver estat l'únic president de la República Francesa que no deixa un llegat cultural singular. És l'expressió petulant, si volem, d'una societat que sap posar la cultura en la centralitat sociopolítica del seu país. Podríem especular fins i tot si una part de l'enorme vinculació entre la cultura i l'estat francès serveix només per mantenir les restes d'una agònica hegemonia en la construcció dels fonaments culturals occidentals, però l'aportació francesa al concepte de democràcia cultural o la seva lluita per defensar l'excepcionalitat de la cultura en el debat sobre la lliure circulació de mercaderies són indubtablement fonamentals.

Evidentment, una part dels continguts culturals, sobretot els que prenen la forma d'espectacle, s'han de defensar dins un mercat, i fins i tot podem afirmar que la majoria no tenen cap mena de sentit fora d'aquest mateix mercat. Però la cultura i el que queda registrat en els llibres d'història és molt més que això. El debat actual sobre la cultura, amagat sovint sota els subterfugis de la manca de recursos, defugit per uns i altres -bé per incapacitat o supèrbia polítiques o per interessos econòmics-, és justament aquest: ¿a quina part del futur renunciem quan neguem a la cultura un pes central en la configuració de les polítiques públiques?

A poc a poc ens anem acostumant a reflexions polítiques que públicament es pleguen a les exigències del mercat mentre afalaguen, en privat, el plaer de la cultura profunda i curosa. És la terrible mirada del liberalisme cultural, expressió màxima de les mirades elitistes que reserven l'art a selectes minories deixant el plat brut d'un espectacle per a les majories consumidores d'un mercat que únicament crea riquesa econòmica. Si alguna mirada hauria de generar desconfiança per al progrés cultural és la postura, tan seductora com mesquina, del polític liberal.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT