Publicitat
Publicitat

Contra l'independentisme

El pitjor que podria passar a l'actual efervescència política a Catalunya seria que s'enquistés en un - isme . Massa sovint s'exhorta l'independentisme com si fos un general en la tessitura de dissenyar l'estratègia d'una batalla o un entrenador de futbol a la mitja part d'un partit. I, com als partits de futbol, s'alcen veus saberudes per explicar la pròxima jugada. N'hi ha que n'acusen d'altres de posar en perill o, encara pitjor, en ridícul -papu català per excel·lència- aquest ens anomenat independentisme, si no anem tots pel camí traçat. Ja em perdonaran que no posi gaire fe en l'enginyeria política, una cosa molt seriosa i molt important, però estic convençut que el futur català es resumeix en una qüestió de límits. ¿En té la nostra capacitat d'entomar? ¿O som infinitament emmotllables i ens adaptarem al que vingui fins que no tingui res a veure amb el que érem sense ni adonar-nos-en?

Fa angúnia que es confongui un afer d'ètica com la dignitat amb càlculs probabilístics i simulacions de software polític. La independència arribarà quan sigui una necessitat tan peremptòria que posi els polítics contra les cordes. No seran ells qui l'aconsegueixin, com a molt podran triar entre tramitar-la o desaparèixer. Mentre els partits fan càlcul dels avantatges, són les persones que tenen curull el sac de la paciència les que propaguen el coratge. Saben que, així com hi ha gent privilegiada i gent soferta que paga els privilegis d'altri, hi ha pobles oprimits i pobles opressors. I aquesta situació, quan esdevé una rutina històrica, només hi ha dues maneres d'encarar-la. Adaptant-s'hi a fi d'ignorar-la fins on sigui possible o revoltant-se. Cap d'aquestes reaccions és fàcil, i si la primera sembla menys dolorosa és perquè els efectes són graduals. Però té l'inconvenient que l'oprimit ha de mutilar-se. Per la seva banda, l'opressor necessita un bon gruix de cinisme per dissimular als propis ulls el mal que fa. Cada un a la seva manera, s'han de negar a fi de no enfonsar-se en la vergonya. És la relació en què estan atrapades Catalunya i Espanya, amb el cinisme dels uns dosificant l'anestèsia dels altres.

Si l'independentisme és alguna cosa, només pot ser l'aversió a la tutela provocada per un sentiment d'ultratge. Una aversió que referma la voluntat, transformant el que és negatiu en positiu, com quan sabem amb certesa el que no volem. Seria absurd personificar aquest sentiment en una entelèquia o confondre-la amb determinats partits polítics, que com a molt podran canalitzar-lo amb més o menys encert. L'aversió és intrínseca a la consciència d'injustícia que es desvetlla en les persones. I la desvetlla no una ideologia sinó la convergència de dos factors: primer, l'agreujament de l'opressió, que fa impossible seguir dissimulant-la, i, segon, l'existència de persones decidides a no emmotllar-se a la il·lusió amb què els partidaris de l'opressió (d'una banda i l'altra) procuren que les aigües remuntin el curs del riu.

L'estat de les autonomies ha arribat a aquell punt de podridura que, segons Kant, anuncia el principi d'una nova creació. I en aquest punt cal no deixar-se enredar pels predicadors de terceres vies, l'existència dels quals prova que els opressors encara no poden prescindir d'un argumentari fal·laç. Com més creixi la reivindicació, més sentirem predicar el camí del mig com a alternativa assenyada. La seducció, juntament amb la por, encara és l'arma de l'enemic. Però Espanya ja ha demostrat el respecte que li mereixen els encaixos.

En les qüestions essencials no hi ha terceres vies. Ni neutralitat. Abstenir-se no és mai neutral, i ningú hauria de deixar-se enganyar pels falsos equilibris. Quan algú s'absté, el signe no el determina la decisió sinó el context en què es pren. Un se'n renta les mans a favor o en contra. O es va a remolc o a contracorrent. S'està amb l'opressor o enfront d'ell.

Certament, la voluntat d'independència no pot ser només un afer de sentiments; també ha de ser un joc d'intel·ligència. Seny més emoció igual a voluntat. En el fons es tracta de reivindicar una acció humana i això és el que menys toleren els poders, els d'allà i els d'aquí. Perquè els mots de la rebel·lió han estat sempre non serviam . I aquest és el pitjor dels desafiaments. És per això que la ruptura amb un ordre corcat comença per ésser demonitzada, tot seguit escarnida i, finalment, combatuda amb tots els llampecs de l'Olimp. Però si triomfa, es converteix en un cel i una terra noves. En realitat no cal apel·lar a mitologies; n'hi ha prou rebutjant les històries amb què ens han atrofiat l'esperit i deixar que faci via l'autoestima, un sentiment que en condicions normals aspira a enfortir-se sense haver de rendir comptes a cada pas.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT