Contra l'oblit

Va néixer una matinada freda, però a la seva mare li va semblar el moment més càlid de la seva vida. Havia estat una nena molt desitjada, gairebé impossible, havia estat com un miracle i d'aquí el nom: Milagros. Era la nena més bonica del veïnat, segons els pares, i la més simpàtica, segons la resta. Sempre deia que de gran volia ser modista, però es va haver de conformar a treballar en una fàbrica tèxtil. Amb tot, cada nit cosia i cosia i somiava i era feliç. Es va fer gran i va conèixer un home que la va cuidar cada dia de la seva vida i ho va fer amb devoció, amb sinceritat, però sense gaire romanços, com a ella li agradava. I malgrat no poder tenir criatures, i malgrat haver plorat com criatures per això, es van estimar com a les pel·lícules i van fer fotografies dels seus viatges a Suïssa, a Granada i un de ben especial al Caire, que es van regalar mútuament quan van celebrar les noces d'or. I alguns diumenges a la tarda els agradava remirar els àlbums que, curosament, ordenaven els seus records. Un matí qualsevol, després d'una nit qualsevol i abans d'un dinar qualsevol ell va deixar de ser i ella va deixar d'existir.

Perquè existim en tant que els altres ens veuen i ella es va convertir en una velleta invisible, silenciosa, translúcida. Una doneta arronsada de dits gastats de tant repassar uns àlbums de fotos que se sabia de memòria. Una nena envellida que ja només podia somiar cap enrere i que no tenia ningú a qui explicar com de feliç havia estat.

Els Amics de la Gent Gran ja fa anys que proposen portar una rosa per Sant Jordi als avis que estan sols, els coneguem o no, i jo, sincerament, encara no ho he fet mai. Aquest any, però, m'he adonat que potser una flor no fa estiu, però segur que calma la tristesa.