Publicitat
Publicitat

Contra el monolingüisme

Dilluns passat Albert Branchadell hi tornava ( Quan el monolingüisme no és possible ), decidit a ser la gota malaia que farà que cali en certs sectors catalanistes una idea que ara rebutgen: que la hipotètica independència no hauria de qüestionar l'actual bilingüisme .

Insisteix en arguments equívocs i boirosos, com si cregués que la reiteració els donarà gruix i consistència. I, com que van apareixent amb sorprenent regularitat en tribunes públiques, alguns ens sentim obligats -per dignitat i a risc d'allargar aquesta irritant cançó de l'enfadós- a reiterar el que en escolàstica se'n deia la refutatio .

Cada dia costa més amagar que el bilingüisme -el terme trampós i ideològic que descriu l'statu quo entre català i castellà a casa nostra- és en realitat un sistema que obliga tota la població a dominar una llengua universal mentre menys de la meitat malda, en inferioritat de condicions, perquè la regional , i pròpia del país, no quedi arraconada o, més ben dit, quedi arraconada prou a poc a poc perquè les estadístiques que en proclamen la salut no semblin un sarcasme.

I potser per això Branchadell disfressa la seva defensa del bilingüisme de crítica al monolingüisme .És una estratègia semblant, mutatis mutandi , a la que fa servir l'espanyolisme més ranci quan pretén ridiculitzar el sobiranisme basc i català dient que és medieval voler aixecar fronteres i aïllar-se en ple segle XXI.

La realitat, només cal mirar-la, és que els sobiranistes bascos i catalans són, en molts sentits, més oberts, cosmopolites i moderns que els carpetovetònics que els acusen de medievals. I que, igualment, els ciutadans de petits estats com Holanda, Dinamarca o Suècia són també més poliglots i tolerants davant la pluralitat lingüística que els bilingüistes , tot i que mai acceptarien que la llengua pròpia del seu país fos cooficial a tots els efectes amb una de molt més forta.

Poques coses aïllen tant, fan tant de barrera per obrir-se al món, com el fet que tota la població d'un país estigui obligada a tenir un domini de nadiu d'una llengua que aspira a la universalitat i en fa bandera. Només cal veure el paupèrrim nivell d'anglès que hi ha a Espanya o el patètic domini de les llengües estrangeres dels anglesos.

Què té a veure no voler això per a Catalunya, em pregunto jo, amb el monolingüisme? Perquè si alguna cosa pot fer que es respecti l'aranès, l'àrab, l'amazic, l'urdu, el guaraní i tantes altres llengües que també es parlen a casa nostra no és precisament l'actual bilingüisme .

El castellà serà sempre una llengua coneguda i valorada a Catalunya, que hi té uns lligams culturals i emocionals poderosíssims; i encara ho serà més quan ja no es vegi com la llengua d'imposició que és i ha sigut (digui el que digui el Borbó).

De la mateixa manera que tot holandès o suec culte vol per a ell i els seus fills un bon domini de l'anglès, tot català culte vol i voldrà un bon domini del castellà... i de l'anglès.

Però un bon domini no s'hauria de confondre mai ni amb un domini de nadiu ni amb un imperatiu legal, perquè la distància que va d'una cosa a l'altra és del tot crítica: és l'espai vital imprescindible per no asfixiar la llengua del país i tenir l'obertura mental que ens fa veure la diversitat lingüística com una riquesa i no pas com una nosa.

Ningú que parli només castellà ha de tenir mai cap problema per comunicar-se a Catalunya, però qui hi vulgui viure amb total plenitud, sent-ne un ciutadà més, s'hauria de sentir empès (sense que calguin coercions ni multes) a aprendre català per aconseguir-ho. I això no serà mai possible amb el bilingüisme .

L'anglès permet sobreviure a Holanda o a Suècia però qui decideix viure-hi sap (sense que ho percebi com una imposició) que no hi viurà bé si no aprèn i fa servir l'holandès o el suec. Això, ara mateix, no passa a Catalunya i el gran obstacle que ho impedeix té un nom que tots sabem i que és l'horitzó que s'han posat la majoria dels nostres polítics: en diem bilingüisme .

Perquè, de fet, si alguna cosa fa possible i fomenta que a Catalunya hi hagi encara bosses de monolingües -si més no, de monolingües funcionals- és l'actual bilingüisme . Encara que sembli una paradoxa, el dia que l'única llengua que estigui obligat a saber un català sigui el català (i un aranès, l'occità), tothom se sentirà obligat a saber altres llengües i el monolingüisme passarà a ser un mal record del passat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT