26/03/2015

Contra el populisme, clientelisme socialment corrupte

3 min

No acostumo a parlar dels negocis dels altres. Si ho faig ara és perquè estem involucrats, involuntàriament, en els afers andalusos. Ens hi han implicat, sobretot econòmicament. També ha estat una campanya en la qual ens han insultat. Les asseveracions del bípede del PP haurien de fer que molts catalans despertessin d’una vegada -si després d’aquell episodi encara algú no ho veu clar, potser que s’ho faci mirar-. Vull dir que si aquell home hagués substituït català per moro, Catalunya per la Meca i Albert per Mohammed, l’endemà el progressisme català hauria muntat una manifestació de protesta. Però com que aquell insensat només va practicar la xenofòbia contra els catalans, la cosa no passa de ser “una anècdota que demostra les males arts de la dreta”. Definitiu: m’amoïnen més els actes dels catalans que no pas els dels espanyols.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sobre els resultats, voldria dir que em sorprèn que algú se’n sorprengui. Que hagi guanyat el PSOE no m’ha sobtat. Aquesta gent hi porten molt temps i diners (nostres) invertits. I un muntatge d’aquelles dimensions no es desballesta en quatre dies. Sobretot quan hi ha interessos de tothom, incloent-hi la població. Part de la sorpresa manifestada prové del fet que, davant la corrupció que ha envaït el PSOE a Andalusia, no hi hagi hagut càstig electoral. Sembla que una part important de la població dóna per bona l’actuació del PSOE. Estem davant d’una corrupció que la població percep com a vàlida perquè desemboca en beneficis socials?

La corrupció preocupant, la greu, la que pot pervertir un sistema social, no és pas aquella que surt a la premsa, la quantiosa individualment. No és aquella que fa que un personatge esdevingui ric. No preocupa, encara que cal castigar-la molt durament -per exemplaritat, perquè no s’escampi-, aquella que fa que un governant hagi cobrat comissions o s’hagi deixat subornar. No senyor. La corrupció greu és la que s’ha escampat a cop de petites coses i per tot arreu. Aquella metàstasi que, precisament perquè no mata del tot, fa que la gent s’acostumi a conviure-hi, la que es percep com una quotidianitat necessària, l’únic camí perquè l’economia rutlli i les coses es belluguin. La que fa que construir un pont a Sicília costi tres cops més que a Llombardia.

A l’Andalusia de la Transició no li ha calgut un partit nacionalista perquè han comptat amb el PSOE. Van ser ells els que van pressionar per tal que Andalusia fos considerada una nacionalitat històrica -carregant-se, així, les intencions constitucionals i empastifant el sistema autonòmic generalitzat que ara provoca tants de maldecaps-. Si els socialistes catalans haguessin defensat els nostres interessos com ho han fet els socialistes andalusos, probablement les nostres reivindicacions econòmiques territorials actuals serien menys necessàries -esclar que la fórmula resultava impossible de quadrar: si dónes un 110% a algú, inevitablement has de deixar algú altre amb un 90%-. Però aquesta estratègia del PSOE no només ha significat un espoli per als catalans, que el PSC no ha denunciat com i quan tocava, sinó que, com s’ha descobert ara, també ha consistit a aixecar la camisa a Europa. A Andalusia qui més qui menys ha viscut de la festa organitzada pel PSOE. Resultaria estúpid girar-se, ara, contra el padrí benefactor. No troben?

L’atur a Andalusia se situa, actualment, en un 35%. Però és que el 2006, el darrer any de gran bonança, era d’un 13%. Ara mateix una quarta part dels ocupats són empleats del sector públic. Amb això vull manifestar que no és perquè sí que s’aconsegueix una societat amb aquestes taxes d’atur i que, simultàniament, compta amb tots els avantatges socials que pot oferir Occident. És impossible l’equilibri sense un clientelisme clar, sense una base electoral que, davant dels casos de corrupció dels que aconsegueixen el miracle, mira cap a una altra banda perquè li convé que les coses no canviïn. Perquè de tot aquest muntatge, sempre en vessa alguna cosa.

Alguns van oblidar que la lluita electoral a Andalusia passava pel clientelisme polític, també. Van obviar que el caciquisme a Andalusia ha migrat, parcialment, de les mans dels terratinents a les dels partits. El vot es compra. Però, ara, per mitjans més sofisticats. Fou precipitat pensar que el nou populisme de Podem i de Ciutadans irrompria amb facilitat a Andalusia. Tothom que s’ha de guanyar la vida en el sector privat sap, perfectament, el que costa entrar en un mercat que ja està ocupat per algú altre.

stats