Publicitat
Publicitat

Contra els predicadors de la submissió

La primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya quan es va constituir l'any 1980 és la que declara l'Onze de Setembre festa nacional de Catalunya. Una efemèride que es coneix popularment com laDiada, en una clara referència lingüística al fet que es tracta d'un dia gran. Al capdavall, la festa nacional no deixa de ser -arreu del món- una data de gran significació que és simbòlicament adoptada per una nació. És habitual trobar que la celebració es correspon amb el dia en què se celebra la independència d'un territori (els Estats Units, el Canadà, els països llatinoamericans...). Si féssim festologia nacional comparada veuríem que els espanyols celebren com a fiesta nacional el dia 12 d'octubre, que commemora l'efemèride històrica del Descobriment [sic] d'Amèrica. Una data que, tal com tradicionalment la intel·lectualitat espanyola ha sostingut, suposa el naixement de l'Imperio Español (1492-1898). Aquesta celebració summament imperialista, conquistadora, expansionista i bel·ligerant es commemora amb desfilades militars davant del rei d'Espanya, a la Plaza de Colón, abans coneguda com una plaça més de Madrid i des de fa uns anys ja famosa pel banderón (disculpin, però el barbarisme és aquí absolutament necessari) que Aznar va col·locar-hi potser per entrar a formar part del Llibre Guinness dels Rècords i que, ai las, fa poc va caure, el mateix dia que el monarca espanyol tornava a ensopegar... Bromes a banda, es considera aquesta data tan transcendental que encara n'hi ha que l'anomenen Día de la Hispanidad o Día de la Raza (!) i és memorable no només perquè a partir de llavors es va iniciar el contacte entre Europa i Amèrica que alguns anomenen el encuentro de dos mundos -i que més aviat va ser encontronazo -; sinó perquè s'acabava un procés de construcció nacional dels més llargs de la història. Tanmateix, 520 anys després encara trontolla la cosa. Senyal, tal vegada, que els fonaments no devien ser tan sòlids com es pensaven alguns. Però deixem estar Espanya i tornem a Catalunya.

En acostar-se la Diada apareixen els comentaris burletes i provocadors dels imperialistes que es vanten de celebrar un dia de dominació davant dels que recordem l'últim dia que vam ser un país lliure. La caiguda, simbòlica però efectiva, i l'ensulsiada definitiva i total, de Catalunya davant de Castella (que no d'Espanya, però que obria el camí, per la força, de convertir-se en el que ara anomenem Espanya amb els seus trets característics: la prohibició del català i la imposició de l'espanyol com a única llengua). El darrer dia en què les nostres institucions (Consell de Cent, Generalitat, Diputació), la nostra bandera i la nostra llengua van ser de primera, no regionals i sotmeses. Per això molts pensen que a Catalunya no caldria que celebréssim res, tret si de cas d'una bonica festivitat regional, com més folklòrica millor, que demostrés que som una regió perfectament instal·lada en aquest miratge que molts anomenen l'Espanya plural. Són els "predicadors de la submissió" (com els ha qualificat Víctor Aleixandre): els que no s'adonen que encara n'hi ha que busquen recuperar la dignitat política i unes condicions de govern, d'autogovern perquè no pot ser d'altra manera, que vam perdre. N'hi va haver llavors (el 1714) i n'hi continua havent ara. I enguany els predicadors estan nerviosos. Perquè cada cop som més els que volem deixar d'estar en una situació d'opressió, discriminació i maltractament continuat. I ho saben.

L'himne de Catalunya, que ens parla de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la revolta pagesa i el Corpus de Sang, alena la revolta, és una crida aferrissada a la defensa de la llibertat de la terra. La diada nacional de l'Onze de Setembre que enguany commemorarem és decisiva. No només representarà el record del que vam ser i es va perdre: el darrer moment d'existència d'una consciència nacional forta, sense complexos i sobirana, de ple dret. Avui, perquè sabem qui som i d'on venim; sabem també cap on volem -i podem- anar en una Europa que es diu oberta, democràtica i plural. Per això celebrarem al carrer, i massivament, una Diada que, com diuen els prolegòmens de la designació de la seva oficialitat, feta ja en llibertat i mort el dictador que va esdevenir un rostre més dels que des de Felip IV han tingut els opressors de Catalunya, "si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats" també porta implícita "una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió". Una reivindicació i resistència que suposaven, també (i ho van escriure l'any 1980), "l'esperança d'un total recobrament nacional" que avui, més de trenta anys després, encara no ha tingut lloc. Ben al contrari, la submissió econòmica no pot ser més evident i les seves conseqüències són manifestament deplorables. Fins quan haurem de viure en l'esquizofrènia permanent? Fins quan farem veure que no ens adonem que l'encaix amb Espanya ha estat una comèdia? Fins quan suportarem la paradoxa d'haver de demanar els diners a qui se'ns els queda? La situació actual és insostenible i per això sortirem al carrer en un dia de reivindicació com és la Diada per fer saber a qui encara no ho sàpiga que ja "tenim molta pressa". Ah, i que no pateixin els que ens critiquen perquè celebrem derrotes: la nostra nova Diada serà el dia en què tornem a ser independents!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT