Contra la taca d’oli
GENOCIDI. Divendres l’Eduard Voltas escrivia un article a El Món, titulat “Aigua i oli”, en què parlava de la incompatibilitat entre la Comunitat Valenciana del PP, la corrupció i el blaverisme, i el País Valencià fusterià, popular i progressista. Deia que el primer s’havia enfonsat i que arribava el torn del segon. Curiosament, aquest dissabte, un gestor cultural em va explicar que acabava de tornar de Palma i que estava esbalaït per la destrucció del teixit cultural balear durant el llarg mandat del PP. “Hi ha hagut un genocidi”, em deia. Però ha estat un genocidi emparat per milers de vots durant anys. A les Balears també hi ha dos països que són aigua i oli. Comparteixo l’entusiasme dels que veuen com l’esfondrament del PP en tots dos territoris obre esperances de canvi i millora, de redreçament de la cultura pròpia, etc. Però és inevitable preguntar-se: ¿és viable una societat on els dos principals grups sociopolítics són “aigua i oli”? I a Catalunya, ¿estem en una situació similar?
ESPAI CENTRAL. No ho estem perquè, a diferència dels casos valencià i balear, allò que representa el PP (i Ciutadans) no ha estat mai un projecte hegemònic. Perquè la cultura en llengua pròpia, pel motiu que sigui, ha resistit millor la persistent minorització. Perquè la integració de les onades immigratòries ha estat un èxit (un èxit amb matisos, però al cap i a la fi un èxit). Perquè el catalanisme, amb totes les seves variants, ha estat sempre prou transversal per ocupar al carril central de la política del país. A Catalunya hi ha aigua i hi ha oli, hi ha intoleràncies i odis, però es troben als extrems del paisatge social. A la gran plana central hi ha molta pluralitat, territoris de diàleg i influències mútues. I això ho hem d’agrair a la capacitat integradora del catalanisme, tant el d’esquerres com el de dretes, tant als independentistes com als que no ho són. ¿És possible al País Valencià i a les Illes la consolidació d’un espai central democràtic, nacional i integrador? Segur que sí.
IMPERMEABLES. I és que, d’altra banda, a Catalunya mateix, diversos factors estan posant a prova la supervivència del carril central: la duresa de la crisi, la radicalització d’una part de la nova esquerra, la corrupció de llarg abast a CDC i l’auge de l’independentisme, que ha posat de cap per avall l’enfadós debat sobre la relació de Catalunya amb Espanya, i que ha propiciat la crescuda d’un espanyolisme disposat a tot (incloent-hi la fractura interna) per impedir l’exercici de l’autodeterminació. Dels oripells i els silencis de l’oasi català hem passat a un debat polític més dur, però també més autèntic i transparent. Sí que això té riscos, sobretot per part de qui entén la política com la destrucció (o deshumanització) de l’altre. Per això cal que els impermeables, els que són oli, no envaeixin —com ho fan les taques d’oli— el terreny de joc nacional i democràtic que amb tants esforços hem mantingut sa i estalvi, malgrat la complexitat i la magnitud dels reptes que hem d’enfrontar.
